LA DONA DE BLAU (5)

Els seus cabells curts han après el nou estil de pentinat. Avui, fa calor, pantalons curts i una camiseta ampla.
En Xavier treu la bicicleta de sota l'escala del saló i les sabatilles de l'armari rober. Està molt content d'haver-hi tornat al seu costum de pedalejar.
La bústia està quasi buida. Malgrat això, hi ha una carta. En Xavier reconeix la lletra d'en Pep. Aquesta carta la llegirà. Totes les altres resten apilades al costat del telèfon.
El petit reixat del parc dels dragons el concedeix el silenci i les dunes i el mar. En la plaça dues noies amb cartera escolar seuen a un banc. En Xavier s'instal·la en altre banc, al costa de les noies, que estan cara a cara i no paren de xerrar. Alegres, amb els caps altius, sembla que sota els efectes d'una celebració.
En Xavier s'introdueix un cop més en l'escena, s'infiltra en el cor d'aquestes veus entusiasmades. Participa com si el fet d'estar a dins li permetés viure la seva festa particular. Les carteres escolars plenes d'autoadhesius de fans fan joc amb els somriures amples d'aquests dos caps altius amb cabells suaus i fins sobre colls tendres i blancs.
En aquests moments de solitud li acompanya al centre del seu ésser una creativitat que omple el seus dies i les seves nits. Des del lloc en el que està avui, en aquest banc on res li mana a res, sent com s'atura el temps.
L'enreixat sona. Arriba una persona nova al parc ...
Sense dir res, les dues noies s’aixequen i esternuden enèrgicament, com per sacsejar-se de l’ànima un pes immerescut i es precipiten envers l’enreixat i salten la barrera metàl·lica llançant crits salvatges. En Xavier recorda els relats de la guerra civil, de soldats roigs que vociferen al sortir de les trinxeres, amb valentia propera a la inconsciència, i corren sota el foc enemic.
18.-

Una estranyesa s’apodera d’ell, primer per les noies, després pels humans, almenys per aquells als que quelcom els condemna a lluitar. Doncs en Xavier, ja no vol combatre, per res ni per ningú i molt menys per ell mateix. S’ha desprès de les cadenes, de totes les cadenes, s’ha deslligat en el moment en què va deixar de caminar al pas, en què va canviar de ritme, sospesant el bateig del seu cor amb un suau balanceig. Aquest és el moviment que regula la seva vida. És la única mesura a la que accedeix perquè no és exigent ni violenta, perquè, en resumides comptes és un moviment natural. Aquest metrònom secret l’acompanya al centre de la creativitat que omple el seu temps.
La visió de les noies alienades, salvatges com els seus crits, plenes de desig de triomfar, ell llança de nou a la seva pròpia història. Des del lloc on és avui, en aquest banc on res li obliga a res sent que és ell i que està bé tal com és.
Arriba una dona amb un gat vermellós i el deixa sobre la gespa. De tant en tant el gat es torna envers la seva ama i la mira amb uns grans ulls blaus de gratitud. Entre ells no hi ha conflicte ni obstacles una senzilla corretja, però compartida tan harmònicament que un es pregunta qui porta a qui. Llaç d’amor entre un coll d’animal i una mà, que no llàstima ni el coll ni la mà, d’alguna manera el vincle perfecte entre dos éssers desarmats, en pau.
La senyora seu en el banc. El gat es refrega contra els peus. El sol els acarona. Quatre ulls tancats sobre la placidesa.
Xavier l’absorbeix amb tíbia delectació. A través de les pestanyes irisades segueix les ratlles regulars de la sorra daurada i es porta lluny, a la platja dels estius, als dies de lectura i passeig en bicicleta, d’aventures i embolics estiueigs. En Xavier se sobresalta, el gat vermellós ha saltat al seu genolls.
- Sembla que leonàs li té estimació.
19.-

La senyora parla amb la mateixa veu melodiosa amb la que parla amb el gat. El gat dóna diverses voltes sobre si mateix, com si preparés un niu en el coixí dels genolls, i després s’enrosca amb el cap sobre la panxa d’en Xavier. Les taques marrons i les vetes d’ombra tenen un efecte d’allò més bonic sobre el pelatge de Leonàs. En Xavier recolza les mans sobre la bola de pels.
Així s’assabenta que la senyora del gat no és del barri. Que es va traslladar fa sis anys per treballar en l’escola Betúlia, on imparteix classes d’escriptura creativa. De tant en tant li agrada anar a la placeta per relaxar-se una estona. Li explica que en Betúlia les classes són dinàmiques i agradables amb un gran ventall d’horaris i possibilitats. Hi ha un jardí ple de flors i molt ben curat. Els darrers divendres de cada més hi ha trobades i els alumnes participen exposant els seus treballs literaris. Els dimecres per res del món es perdria les classes de pintura on va com aprenent, i són impartides pel professor Ticaso.
- El Director és el Sr. De la Fuente.
- Si vol li podria ensenyar el centre, moltes persones han començat a conèixer Betúlia i, cada vegada tenim més gent.
En Xavier sent el morro humit de Leonàs en la seva panxa. En el banc de la placeta dels dragons, un home, una dona i un gat han coincidit per obrir una porta al món de la creativitat.
La torrada cruix, com si fingís resistir-se, per després fondre's de cop sota l'abraçada suau dels llavis mullats, com si renunciés a si mateixa.
Aquesta abraçada íntima correspon a l'esforç exacte que en Xavier està disposat a fer en la seva existència. Li agrada el cruixit i el seu abandonament pacífic de la torrada. Amb el pa, hi ha que mossegar, vèncer la resistència.
Ja no vol mossegar el pa. Ja no vol mossegar res més. Assaborir, aquesta és la seva nova forma de consumir les coses, la vida, sense proeses, sense gestes.
A demés, el pa torrat amb mantega del matí té un altra avantatge: la virtut d'ajudar a vagabundejar, a les fantasies.
20.-


Perquè en Xavier, durant el matí, no s'esclavitza més, ja no es dóna a les corre cuites de matins on les presses i les obligacions li impedien assaborir les seves sensacions emocionals.
Es passeja mentalment, picoteja amb especial gust per la infància, la joventut i una nova maduresa que aflora cada cop més en forma d'evocacions tan delicioses que les paladeja incansablement, emocionat, meravellat.
Al llit, amb la safata del desdejuni sobre els genolls i encobert sobre un edredó càlid, recorre els sender de la memòria. Aquesta sensació de recolliment li fa brotar els records com bolets que es deixen agafar sense esforç.
La torrada cruix. Es converteix en la sorra que esmicola el temps perfumat de melmelada o mel entre els vapors del te de menta.
Avui, en Xavier ha afegit al desdejuni tres cartes d'en Pep que encara no ha obert. Se'l deu al seu amic.
Les cartes, llegides atentament segons l'ordre d'arribada, donen una idea del desconcert de l'autor. En Pep passa successivament del suplici a l'exasperació i de l'exasperació a l'aflicció. El desconcert és sincer. L'amic pateix, clarament, perquè no el compren. Però, com va a comprendre'l? Com explicar-li aquest suau bateig, aquesta nova consciència?.
En Xavier s'aixeca, es posa les sabatilles i porta la safata amb les tres cartes a la cuina, pensívol.
Són les dotze i el sol ja està alt i radiant. El seu cos es mereix la seva ració d'aigua, ho mateix que en Pep alguna resposta, es diu en Xavier, mentre es dirigeix a la cambra de bany.
Davant l'escriptori cobert per una prima capa de pols que brilla a la llum, pensa, reflexiona. L'àlbum està al seu lloc, a dalt, a l'esquerra, en l'últim esglaó. És l'àlbum de fotos de la Iriana. El va inaugurar el dia que va néixer. En Xavier ho recorda perquè va ser el dia més meravellosos de sa vida; fulleja l'àlbum i mira la successió de petites Irianes somrients. En Xavier està punt de tancar l'àlbum quan la seva mirada es deté en la darrera pàgina. En Xavier rellisca un dit somiador sobre el pols de l'escriptori i llegeix:
21.-