LA MASCOTA

Bé, ja em direu si va ser natural que em quedés sorprès pel fet que us explicaré a continuació, d'acord?. Mireu. Ahir a la nit vaig arribar esgotat a casa i abans de res vaig anar a donar-me una dutxa. Em vaig despullar, vaig obrir la mampara i mira per on em vaig trobar un rèptil. Sí, un cocodril de més d'un metre de llarg, replet d'escames, brillants i verdes, amb uns dents bastant afilats i perillosos. Allà estava ell, tan relaxat ficat a la meva banyera, provocant-me amb la seva mirada. Em vaig quedar aturat, sense moure, cap mil·lilitre del meu cos.
Silenciosament vaig agafar el barnús, vaig donar un pas enrera, i vaig sortir de la cambra de bany. Tot el meu cos era un sac de nervis, vaig anar a la cuina per beure un glop d'aigua pensant que tot podria ser una al·lucinació deguda al estrès laboral. Després vaig tornar al bany pensant que ja no estaria, però allà estava ell, amb la seva sang freda, desafiant-me amb els seus ulls verdosos, la seva boca punteguda, i amb la seva pell grossa i impenetrable.
El timbre de la porta va sonar, din-don-din-don, vaig sortir del bany tancant amb cura la porta, no fos el cas que el nou convidat volgués donar un tomb per la casa. Era el senyor José Maria, el veí del novè primera, un d'aquells conservadors de dretes, amb el coll de la camisa cordat i un somriure maliciós als llavis. Volia saber si por casualitat no havia vist per la terrassa de casa a un cocodril americà. Així que ell era l'amo d'aquell fastigós convidat. La forma exterior del meu veí i la del seu rèptil no eren la mateixa, però segur que el tarannà del meu veí navegava també per aigües pantanoses.

Passi, passi i em portis la seva ombra, perdó volia dir la seva mascota!