PARAULES AMB AROMA

La mirada d'Àfrica, Aquella nit, l'Àfrica va mirar darrera la finestra. Una lluna plena guardava el cel, la seva decisió estava presa, ja res podria fer-la tornar enrera; abandonaria el continent més vell de món i a l'home més maquiavèlic que havia conegut fins aquell moment. Tornaria a casa malgrat, tots els perills que aquest canvi de rumb li poguessin suposar. Es va ficar al llit. La fredor del llençol va cobrir les seves pors i va intentar dormir però eren tantes les inquietuds que l'atemorien que el so va restar segrestat per un munt de pensaments que volien escenificar, amb la minuciositat dels crims ben planejats, tot els moviments del dia següent. Si tot sortia bé, aviat passejaria lliurament per Barcelona. Abans que sonés el despertador l'Àfrica es va aixecar, va ficar-se a la dutxa i va deixar que l'aigua freda calmés les seves angoixes. Ell li havia dit que estaria fora una setmana, seria una trampa?, l'estaria observant?. Va pensar que era millor...

Ara que ja han passat uns dies i puc parlar del tema amb una certa tranquil·litat, t'explicaré què em va passar a l'ascensor del Centre Comercial l'Estrella Daurada. Recordo que ens vam quedar aturats entre la planta vuitena i novena. Primer tots vam coincidir a creure que era només una aturada instantània, vàrem deixar passar uns minuts i vam tornar a prémer els botons, però l'ascensor no es movia. Llavors va ser quan vàrem començar a posar-nos una mica neguitosos. A l'ascensor érem vuit persones: una mare d'uns trenta-cinc anys, més o menys, amb una nena d'uns deu anys, un home d'uns quaranta-cinc anys, tres joves entre divuit i vint anys amb somriures trencats per pírcings i pors, un jove d'uns trenta anys que portava uns llibres a la mà i jo. El temps anava passant i no sentíem cap soroll. El jove dels llibres va dir de trucar per mòbil i vam descobrir que allà dins, no hi havia cobertura. Les joves es van començar a desesperar, la senyora que du...

Recepta per intentar ésser FELIÇ: Ingredients: - 4 tasses d'amor - 2 tasses d'oblit d'un mateix - 2 tasses d'amistat - 5 cullerades d'esperança - 2 cullerades de tendresa - 4 parts de fe - 1 tona de rialles S'agafen l'amor i la lleialtat i es barregen amb la fe. Després s'hi afegeix la tendresa i l'oblit d'un mateix. S'amaneix amb una bona picada d'amistat i esperança. S'hi tira força alegria i la tona de rialles. Finalment es cou amb els raigs de sol. Decoreu el plat amb bondat i comprensió.

Aquella nit, l'Àfrica va mirar darrera la finestra. Una lluna plena guardava el cel, la seva decisió estava presa, ja res podria fer-la tornar enrera; abandonaria el continent més vell de món i a l'home més maquiavèlic que havia conegut fins aquell moment. Tornaria a casa malgrat, tots els perills que aquest canvi de rumb li poguessin suposar. Es va ficar al llit. La fredor del llençol va cobrir les seves pors i va intentar dormir però eren tantes les inquietuds que l'atemorien que el so va restar segrestat per un munt de pensaments que volien escenificar, amb la minuciositat dels crims ben planejats, tot els moviments del dia següent. Si tot sortia bé, aviat passejaria per Barcelona, la ciutat en perill. Abans que sonés el despertador l'Àfrica es va aixecar, va ficar-se a la dutxa i va deixar que l'aigua freda calmés les seves angoixes. Ell li havia dit que estaria fora una setmana, seria una trampa?, l'estaria observant?. Va pensar que era millor no pensar-hi ...

Maletes plenes de somnis, circulen d'aquí per allà, buscant l'adreça, que les porti al carrer de la dignitat. Continents, rases i llengües viatgen per un mateix ideal: un món més semblant. Homes i dones d'aquí i d'allà sentiments de cors enlairats. Colors hi ha en el cel que m'inviten a viatjar per un món més humà. Equipatges sense passaports amb claus forçades, d'injustícies proclamades en el món de la diversitat. Mirades blanques, mirades negres, ulls que es creuen pel camí, plens de llums i il·lusions, plens de pors i incerteses. Móns de primera, on el que val és la cartera. Societats d'ànimes buides, alimentades per mans anestesiades, vestides de materialitats. Colors hi ha en el cel que m'inviten a viatjar per un món més humà.

Nit. Obro la finestra i, em trobo amb estrelles que em porten el seu record brillant. Escric aquestes línies, una vegada més, amb la persistent il·lusió que no sigui la darrera. Cent de paraules caminen pel meu cap i s'empenten per sortir i tornar-se veu, sé que si algun cop aquesta vida em donés la possibilitat de tornar a veure-la, m'abandonarien i s'aglutinarien totes a veure quina voldria ser la primera en sortir. Un lloc secret imprès a les meves pupil·les continua alimentant les meves fantasies. M'hauria agradat tant acaronar la seves mans i la seva cara, a la llum de la lluna, m'hauria agradat tant ... Amagava fins avui a la meva bossa remors d'ella, que, cansats de tants silencis, han fugit a la seva recerca.

Quan els extrems oposats, quan la dualitat desapareix, quan el dos es fa un, tots els laberints desapareixen, el viatge i el viatger són al mateix temps. Al nostre viatger tot tipus de fronteres li resulten intrigants, i sent curiositat per conèixer allò que separa al heroi del vilà, la desgracia de la fortuna, el triomf de la derrota, allò humà d'allò diví. Accepta el desafiament d'explorar els seus territoris interns i acompleix el repte plantejat pel vells alquimistes, no vol trobar or, perquè ell és la matèria a transmutar, i vol portar llum a alguns dels seus espais personals que resten a les fosques. El camí més llarg comença amb un sol pas, ell pensa que no pot canviar el món i, és veritat; però si pots contribuir a què el món canviï. De la mateixa manera, no pot fer que l'amor hi sigui present en totes les coses, però si que pot posar-lo en tot allò que fa. Donar i rebre és un moviment compassat, un compàs d'equilibri en el que es mou la vida. Sempre es pot dona...

Contra la violència de gènere dia 25 de novembre de 2006 Tenia molta por però al final es va decidir: va posar la denuncia. Sentia por, una por que la cobria més que qualsevol penyora; tenia por però no tan sols per ella, tenia por pels seus fills, pels seus pares. Cada vegada més la por havia anat arronsant el seu món, els seus somnis... la seva VIDA . No hi ha una tortura pitjor que saber que quan obres la porta de casa teva hi viu la por, la persona que tems. Cada dia, cada instant. Ningú el veu, és un delicte invisible, no dóna la cara. Va passar el temps i va decidir fer front al seu pitjor enemic: la POR, a partir d’aquell moment obria la porta de sa LLIBERTAT .

Còctel de l’Amor, 1/3 de xarop de llima rose’s 2/3 de ginebra Potser s’hauria de dir. Sense dubtes hi ha que dir-lo. Em sembla que l’explicaré. Aquest combinat no pretén una passió arravatadora, ni canviar el món, sinó que per ventura aspirar ajudar contemplar el món sense presses però sense pauses, amar amb el cor per damunt del cap i acompanyar a la lluna en la festa del dissabte. Aquestes paraules podran ser contemplades a través d’aquest filtre d’amor: 1/3 de llimona 2/3 de ginebra 2 gotes de donzell (ajenjo) ½ cullera de sucre gel una rodanxa de llimona S’haurà de servir en got estret i serà indispensable adornar els llavis de la copa amb una rodanxa de llimona i un suau petó als llavis del convidat/da. BON CAP DE SETMANA!

Cap ciutat pot estar salvada sinó és estimada. Pot enyorar-se i rebre ajuda en la distància, però només pot ser preservada per aquelles persones que l’estimen des de dins; és l’amor vestit d’asfalt, trepitjades sensibles que recorren els carrers de la ciutat absorbint el seu aroma, la seva veu impresa en els rostres anònims d’aquells que l’habiten. Quan passeja per Dalt de la Vila se sent part d’aquell lloc, d’aquells carrers amb història, d’aquells balcons flòrids. Li agrada aquest recorregut secret que li permet recrear-se en un disseny inventat de racons i de colors. Al carrer de l’església de Santa Maria ja no hi ha cotxes aparcats, acàcies, tarongers, àlbers, bancs, papereres, fanals de ferro forjat són el nou mobiliari urbà que il·luminen el camí envers el seu recorregut interior. Les botigues de ceràmica, de barro, d’artesania... conviuen en harmonia amb els vells i nous veïns, i la font de la plaça de la Constitució continua donant aigua a la canalla que hi juga als carrers a...

En un principi la concepció del món estava lligada als mites. L'home primitiu no podia entendre el món extern que l'envoltava ni el seu propi món intern només que per mitjà de representacions mítiques. El mite procedia a reduir els fenòmens naturals i els fenòmens històrics, amb l'ajuda de la fantasia, a forces divines que es representaven com persones agents, segons analogia amb l'home i el seu obrar: el sol, Helios, recorre pel cel el seu camí en un carro d'or, el déu marí Poseidón sacseja la terra... El mite intentava explicar el món, la naturalesa i la història. Avui dia submergits en un món desencantat de tota utopia, el valent i astut Ulises torna a casa, a la seva illa d'Itahaca. Torna per passar la resta de la seva vida com qualsevol persona, buscant la seguretat d'una vida tranquil·la, treballant, bevent una cervesa, conversant amb els amics per mòbil, anant a comprar a un gran magatzem, mirant-se l'últim model de cotxe... Troya, Polifemo, nimfe...

Sense dir res a ningú, va anar teixint la seva il·lusió entre fulls reciclats i fulls quadriculats. La seva imaginació volava per damunt del seu present immediat i l’omplia de faules de colors i històries de ficció que li feien embellir l’ànima i ballar el cor. A vegades la seva raó volia portar-la pel camí de la dubta i la desesperació, - què fas?, - no veus que no arribaràs a omplir una quartilla sencera. Però ella continuava creient en les seves il·lusions, en la seva empenta provocadorament gramatical. Aquell temps de somnis, aquell temps rapinyat a la raó, era el temps guanyat de les seves emocions, era la poció màgica que cada dia li feia créixer aquella alçada que resta amagada a la vista d’algú. Volia continuar aixecant-se els matins i veure el món amb la mirada sensible d’una dona somniadora. Edgar Allan Poe: “Quien sueña de día conoce muchas cosas que se le escapan a quien sólo sueña de noche”.

Flors per aquells que un dia van marxar. Viuen o no viuen? Estan? Els sents?. Si els sento, viuen, i són entre nosaltres, estan al nostre record, i viuen al nostre cor; ens acompanyen en el nostre passar. Ells saben que un dia nosaltres, també, ens reuniren amb ells. Novembre més de flors seques, de flors tristes que emmudeixen la veu dels que es van anar, de flors amb aroma d'eternitat.

Hola Núria, La impaciència per explicar-te els estranys esdeveniments viscuts fa uns dies m'ha portat a escriure't aquesta carta. Te'n recordes que t'havia comentat que pensava inscriure'm a un curs d'escriptura, doncs el mateix dia que s'iniciava, no et pots imaginar a qui em vaig trobar! Caminava tranquil·lament mirant aparadors, la nova roba de tardor, quan, de sobte, vaig sentir que algú cridava: Anna, Anna! En sentir el meu nom em vaig girar encuriosida, i la vaig trobar, allà estava plantada, amb el seu somriure seductor de sempre i una maleta negra al costat. Em va costar una mica reaccionar, havien passant tants anys que no m'ho podia acabar de creure. Si, Núria, la nostra aventurera i misteriosa amiga Àfrica ha tornat a Barcelona. Després d'uns breus instants d'indecisió, ens vam abraçar i vam començar a parlar. Em va preguntar si tenia gaire pressa, i és clar, com et pots imaginar era tanta la meva curiositat, que el curs va quedar pos...

.. .. ...ring, ring, ring - Si, digui. - Hola Anna sóc jo, en Xavier. - Mira per on, feia dies que et portava al cap, jo també volia trucar-te. - Això vol dir que estem connectats mentalment, i la nostra força telepàtica s'ha posat en funcionament. Volia demanar-te un favor. - Tu diràs. - Vull escriure un article sobre la pobresa a Àfrica, i mirà per on un company s'ha posat malalt i m'envien a cobrir un reportatge sobre una col·lecció d'art africà contemporani que es diu 100% Àfrica, al museu Guggenheim de Bilbao, quina casualitat no et sembla!. Anna necessito la teva ajuda, per si em pots buscar algunes dades? - M'has dit sobre Àfrica? - Si dona, sobre Àfrica, què tens problemes d'orella? - No (silenci) - Ei, Anna què passa, et noto una mica rara. - És que ara mateix estava escrivint-li un email a la meva amiga Núria, la dona rosa que et vaig presentar el passat Nadal a la FNAC, per explicar-li que m'ha via trobat amb una amiga comú que és diu Àfrica, que...

C om deia Unamuno si fos un objecte seria objectiva però com sóc subjecte sóc subjectiva, i en aquesta subjectivitat em submergeixo. He construït un rellotge subjectiu quines agulles són l’ànima i el pensament; és un mecanisme sensible i harmònic amb el meu cos. He decidit que deixi de ser un rellotge social, i sigui el rellotge del meu món imaginatiu. No necessita un lloc específic on posar-se, és lleuger com el pètal d’una rosa. Aquest quimèric rellotge es mou en una altra concepció del temps, més enllà dels números, és capaç d’accelerar o detenir les agulles de la segonera, de la minutera i fins i tot de les mateixes hores, quan ho considera oportú; el seu horitzó és infinit, i les seves agulles saben quina és la bona direcció. Aquest rellotge subjectiu sap aturar el seu caminar en la bellesa dels moments especials.

Semblava que arribava l'hivern, encara, que la pluja i el vent no haguessin aparegut a l'escena meteorològica. A Badalona, un tranquil dia de novembre, el cel era gris, no lluïa el sol. El carrer de Mar, ple de botigues de roba, de sabates, de perfumeries, de cafeteries, de pastisseries, d’agències de viatges, sempre li convidava a passejar, a pensar, a deixar-se en dur... Ell se sentia en pau donant un tomb per aquell carrer vibrant i colorit de la seva ciutat. Pensava que a les grans ciutats ningú coneixia a ningú, però a aquell carrer la gent es coneixia, sempre hi havia algú que somreia, que saludava, que s'aturava, que demanava disculpes si t'empentava sense voler. Algú va dir que era perillós deixar que l'afecte se centris massa només en una persona, seria també perillós centrar l'estimació només en una ciutat?. Va continuar caminant envers la Rambla amb els seus bancs verds i palmeres, i a la mateixa vegada, va prosseguir amb el seu monòleg silenciós, ob...

A questa tardor està portant tot allò que som, som Socialistes, som Catalans, somric i sé que passat demà la veritat parlarà. Ahir a la tarda, abans, que arribés la nit, la música va zumzejar als nostres cors, banderes aixecades, aplaudiments sonors, emocions enlairades. Joves i grans, dones i homes, ulls socialistes plens de passió. Tots cridàvem Montilla, Montilla per prudent i per valent; era un aire viu i net el que es respirava al pavelló. És el catalanisme social, d'una Catalunya rica i de progrés. Visca, visca, visca Catalunya Socialista: Montilla President!

Creuem el carrer i sento la suavitat de la seva mà ferm. L'autobús apareix per la cantonada; pugem i mentre paga el bitllet em vigila de reüll. Voldria seure sola però em seu a les seves cames, algun dia les nostres mans seran llunyanes, ara, m'empara amb cura i afecció. Miro per la finestra, la gent camina de pressa, quan sigui gran em perdre entre els adults.

Durant molts anys vàrem esperar la victòria, i la vam aconseguir amb un govern tripartit. Avui, a l'antesala d'unes properes eleccions, sentim que guanyarem, Catalunya, treballarem pel teu progrés i creixement. Malgrat hi hagin calumniadors, els/les socialistes divulgarem les nostres conviccions: companyonia, dignitat, honestedat, eficàcia, diàleg, treball, il·lusió... D'aquí a uns dies naixerà el President de la feina treballada, José Montilla.

Em persegueix la intuïció, d'un altre somni de paper, proper a néixer, sorgint ara mateix, en aquest instant, brotant en aquesta tardor dins dels meu jardí nocturn. La meva mà escriu lletres, damunt d'un full aliat. Tinc un pensament intermitent al cap, emocions d'imatges en blanc i negre una aparença sense revelar. Amb passat mesos, dies... tot és més maco ara, cada temps porta el teu nom, la joventut és maca, fins la vellesa és bella. Sento que sóc jardí que hi ha flors dins meu, roses, margarites, roselles, pensaments, i em sembla que si obro la boca sortiran tots els aromes, provocaré una pluja amb tota l'aigua continguda al meus ulls i regaré les flors amb llàgrimes de paper.

El rellotge ha donat les 12 i hem enganxat el primer cartell de campanya del nostre candidat socialista José Montilla. Un home d'inquietuds que s'interessa per tot allò de viu i de nou que succeís a Catalunya. José Montilla creu en la feina ben feta, amb tot allò que suposa de concentració, de responsabilitat, d'esforç, d'honestedat, i de lliurament total a la tasca començada. La motivació, l'associació d'idees, la disciplina entesa com un ordre mental i també com la forma d'organitzar el temps de la vida quotidiana, social i política, aquesta forma de treballar, aquesta exigència d'ordre i esforç, suposen una guia, una ajuda i una comprovació d'allò de fàcil que es torna tot quan s'utilitza el coneixement adequadament. Ell sap que el pitjor enemic d'un bon polític és la mediocritat, aquells que són capaços de donar l'esquena a allò de bo que hi ha a les seves consciències, i que van deixant retalls de les seves ànimes en benefici de fals...

Encara que el resultat sigui incògnita, no ens deu importar. Treballem, treballem envers un objectiu: colze a colze pel somni socialista. Un temps nou, un home nou avança amb l'empenta dels grans triomfadors. La victòria és transparent. A les portes de la nació, arbres d'una Catalunya fèrtil i alegre donen la benvinguda a la veus que mostren fets i realitats. Es veu clar, un temps novell un home resplendent un nou President. Creiem en Montilla, creiem en Catalunya terra de llibertat. Il·luminada victòria, Catalunya socialista.

El minut etern: Amb les seves sabatilles de ballarina es va adormir arraulida en un coixí de cotó a l'ombra dels seus somnis. Acarono el seu cor amb la manta dels colors vermells de la tardor; amb una camisa de dormir de seda i una vareta màgica a la mà, va donar un tomb pels carrers i avingudes suaus de la seva ciutat blava, Badalona. Va mirar aquella ciutat, des del seu silenci, adonant-se que s'havia fet gran, diferent, que el cant dels ocells havia deixar de sonar i el soroll dels cotxes havia passat a formar part del decorat. Al carrer, la gent, passa de presa pel seu costat; ficats a la realitat d'allò immediat. Dissenyen vides a curt termini, i el curs dels fets humans ha deixat de sorprendre i de preocupar. A les ciutats del Segle XXI les exigències, la competitivitat, la inseguretat, l'agressivitat i la intolerància no facilitaran mai el desenvolupament dels somnis humans. Embrollats a les nostres pròpies confusions existencials, els éssers occidentalitzats fu...

La infància , aquells primers anys, que decideixen per sempre allò que després serem. Les meves primeres històries a la meva habitació, allà vaig descobrir la soledat i el silenci com grans plaers; ficada al llit i coberta per una manta de llana de diversos colors, llegia contes, novel·les d'aventures i deixava volar la imaginació més enllà dels límits de l'habitació. Aquesta màgica forma de volar i somniar ja sempre passaria a formar part del meu món personal: "En el castell abandonat del comte Arnús, en terres de Badalona, hi viu un gran rellotge, però fa molts anys que està trist i no marca el temps. La fortalesa està rodejada de grans jardins, amb arbres misteriosos que amaguen màgiques enfiladisses que saben confidències que mai han estat confessades. Del silenciós rellotge, la una i les dotze s'han escapat, fartes que el rellotge sempre estigui aturat. Quan la una i les dotze han sortit del castell i han vist totes les plantes i flors que viuen al voltant del cas...

Company soc de vosaltres, amb la paraula als llavis, Catalunya estimada, terra del meu cor. Amb la paraula als llavis, el vostre suport, i el compromís de tots Catalunya guanyarà, terra d'il·lusions. Tot el treball que portem a les mans, al pensament, als ulls, pren la forma adequada en el camí que porta a la llum. Companyes, companys, la victòria ens espera treballem tots plegats pel nostre triomf! Ballarem, a la nostra terra: al cel clar, d'una Catalunya de homes i dones, de somnis i FETS . Catalunya. Tan bella!

Amb presses vivim, com estranys, introduint-nos en el cap el temps fent-lo germinar donant-li cabuda i produint des del cap l'insuportable transcórrer. Per viure: que broti la serenitat com punt de l'horitzó; que regne la pau fins la nostra desaparició. Caminem de pressa carregats en aquesta terra de vuits i pors. Però sempre caminant amb la intenció de millorar, inventant alquímies que aturin el temps. Caminem amb pressa!

La poesia és un misteri inexpressable. Un matí, la llum del sol al donar-nos en la cara fa brotar en la ment una espurna de poesia, desperta l'ànima i el transmet la seva bellesa. És el moment de dir allò indescriptible. És el moment del silenci. Mirar i escriure. És un instant idoni per allunyar-se del món, per agafar temps i veure'ns viure. El sol és un poema. Un poema ardent als nostres cors. I es van amar els dos penjats damunt un raig de sol.

Vull , una societat d'homes i dones lliures. Vull , primacia dels interessos del ciutadans. Vull , un país que doni oportunitats a tothom. Vull , un present i un futur de fets, d'il·lusions. Vull , honestedat, transparència i diàleg en la gestió. Vull , una Catalunya moderna, competitiva i oberta al món. Vull , un país content de les seves llengües i les seves tradicions. Vull , la Catalunya de l'educació, de la cultura i de la igualtat i de la creativitat. Vull , una Catalunya intel·ligent, capdavantera en tecnologia i en coneixements. Vull , un govern socialista a la Generalitat de Catalunya encapçalat per José Montilla .

A la passada Festa de la Rosa a Gavà, el President del Govern José Luís Rodríguez Zapatero, va manifestar que les qualitats d'un bon polític eren: 1.- Cap: actuar amb intel.ligència. 2.- Treball: treballar amb responsabilitat i eficàcia 3.- Cor: estima, ama, actua desinteressadament. I totes tres les troben en José Montilla!

Bé, ja em direu si va ser natural que em quedés sorprès pel fet que us explicaré a continuació, d'acord?. Mireu. Ahir a la nit vaig arribar esgotat a casa i abans de res vaig anar a donar-me una dutxa. Em vaig despullar, vaig obrir la mampara i mira per on em vaig trobar un rèptil. Sí, un cocodril de més d'un metre de llarg, replet d'escames, brillants i verdes, amb uns dents bastant afilats i perillosos. Allà estava ell, tan relaxat ficat a la meva banyera, provocant-me amb la seva mirada. Em vaig quedar aturat, sense moure, cap mil·lilitre del meu cos. Silenciosament vaig agafar el barnús, vaig donar un pas enrera, i vaig sortir de la cambra de bany. Tot el meu cos era un sac de nervis, vaig anar a la cuina per beure un glop d'aigua pensant que tot podria ser una al·lucinació deguda al estrès laboral. Després vaig tornar al bany pensant que ja no estaria, però allà estava ell, amb la seva sang freda, desafiant-me amb els seus ulls verdosos, la seva boca punteguda, i ...

- Saps, Xavier... - Si, Elena? - Quan he arribat, he tingut una impressió estranya. - Ah, si? - Si...Imaginat, durant un breu instant he pensat que estava el teu cos però que tu no hi eres!... Què bogeria, no? - Bogeria? Si era una bogeria, perquè en Xavier somriu amb un somriure comprensiu, clarivident, coronat de blau? Va ser a partir d'aquesta nit, quan va decidir mantenir-se evasiu en quant al caràcter transitori, o no, del seu canvi de vida, de les seves inquietuds. Un nou dia. Al baixar les escales, Xavier pensa en la seva nova existència, que només el buit i l'incertesa mantenen unida. Ara ja no hi ha res que pugui pertorbar aquesta construcció harmònica i lliure, perfectament pensada per l'eternitat. No hi ha cartes de ningú a la bústia. Té la intenció de passejar avui per la ciutat. El 35 arriba tard, però ell té tot el temps del món. A demés, el vent fresc és d'allò més agradable. Arriben altres persones a la cua. La gent s'impacienta per la tardança de l...

Veig mil somriures sortint entre els arbres, entre les fulles mullades de la terra de Gavà. Somriures; on s'amaga el somriure del teus llavis? Miro perduda entre la gent, en busca del teu rostre. Intento trobar-te, entre la multitud, entre la pineda, i sento que no hi ha pluja ni vent, que es porti aquest sentir. Porto el meu secret i el meu anhel de veure't, agafats de la mà. Camino per la terra de la llibertat, embriagant-me d'aire, de vida, d'ideals. Continuo perduda entre la gent, on s'amaga el somriure dels teus llavis?

És dimecres, després d'un llarg viatge, des del Marroc, per fi hem arribat a una nova vida. La mare m'agafa fort de la mà, (sento el seu calor), em parla des del seu silenci, des de les seves noves inquietuds. Miro la cara de la mama, les seves petjades biogràfiques; és una dona valenta i lluitadora que ha estat capaç d'afrontar dures experiències; sempre m'explica que no em deixi mai atrapar per la idea del futur, per què la vida té les seves sorpreses inesperades, i un mai sap si morirà en una setmana, el dia següent o dins d'una estona. M'agraden els moments en què la mare em parla dels seus pensaments profunds, que em fan enraonar. Estic contenta, la ciutat blava, Badalona, és una ciutat amb platja; nosaltres mai hem vist el mar. El desert ha estat el nostre paisatge quotidià. La mare m'ha promès que anirem a passejar per la vora del mar i berenarem mirant l'infinit. El germà de la mare, l'oncle Jalem, li ha trobada una feina, tenir cura d'...

En allò més obscur de la fosca falguera un petit follet he descobert. Flors i fil de seda el vestien, Mentre deixava que passés el dia en espera de l' obscuritat. Llançat sobre el molsa i al seu costat havia un nen, en plomes abrigat, de rostre molt blanc i el cabell fosc. Mentre ella mirava el crepuscle, en espera de l'obscuritat. A la vora de la dama vaig seure, callat, i sense saber o no si parlar-li de quelcom, doncs res venia a la meva ment. Més la dama em va dir: que amable eres d'esperar també l'obscuritat! "Et trobes perduda? Inquirí a la dama" "o és que és aquesta verda falaguera el teu llit?" "creus tu que aquesta nit vindrà algú més?" Ella va somriure i va començar a cantar al seu petit follet. Aquest dormia, i ella em contava del mar i de la terra, la profunda màgia, i em va parlar d'encants potents i antics. "Usa'ls bé i siguis agosarat", em va dir "quan els pronunciïs al vesprejar". "Puc usar...

- A Leonàs i a mi ens agrada molt deixar-nos acariciar pels raig de sol. El senyor del gat vermellós sap utilitzar les paraules amb senzillesa i cordialitat, té una manera afable de parlar. Xavier experimenta un grat sentiment de plenitud al descobrir la perfecta falta d’intencionalitat. Es nota que el senyor del gat no parla per aconseguir res amb les seves paraules. L’assentiment de l’altra no és necessari. Parla per parlar, pel plaer de les paraules que va entrellaçant. Un substantiu al dret, un verb al revés. La seva xerrada creativa atrau a Xavier, conscient de què, amb respecte a les paraules, és sospitós d’un sensible esperit de bellesa. El senyor del gat vermellós no sap que li està ensenyant una altra forma de llenguatge: la que consisteix en parlar per no dir res. En Xavier l’exercita cada dia una estona i es lliura també a lletanies que el senyor del gat escolta amb aire absent, però amb la benevolència de qui coneix la insignificança del discurs. Així mateix, al de...

Arribo a tu lleugera, lleugera com una papallona, acomiadant-me del sol vermell, que durant l'estiu m'ha acompanyat. Llibres de paraules daurades que junt al mar vaig mirar mentre l'hora baixa em cobria. Les seves sortes secretes que el meu cor va desxifrar em portaven el teu alè. Arribo ara assossegada, calmada com quan vaig marxar. Al pensament continuen, tots el somnis lluïts que em parlen de tu.

Es pressenten, es desitgen, s'acaronen, es fan petons, s'agafen de la mà, es despullen, es respiren, s'adormen, es desperten, es miren, s'il·luminen, es cobegen, es palpen, es fascinen, es mastiquen, s'agraden, s'assaboreixen, es confonen, s'acoblen, es disgreguen, es reintegren, es desentenen, es mouen, es retorcen, s'estiren, es caldegen, s'estrangulen, s'apressen, es barallen, s'abracen, s'estremeixen, es mesuren, s'ajunten, es repel·leixen, s'atrauen, s'enerven, s'apeteixen, s'enllacen, s'entronquen, s'agarren, s'apressen, es disloquen, es perforen, s'incrusten, es crivellen, s'insereixen, es cargolen, es desmaien, es reanimen, resplendeixen, es contemplen, s'inflamen, s'enfolleixen, es fonen, s'esquincen, es mosseguen, es moren, es ressusciten, es busquen, s'entendreixen, es refreguen, es refusen, s'evadeixen, es lliuren, s' AMEN .

El viatge des de casa fins a l'aeroport va ser inquiet; les notícies a la ràdio ens informàvem de la vaga imprevista dels treballadors d'Ibèria. L'espera a l'aeroport va ser llarga i desesperant; per moments pensàvem que les tan desitjades vacances es desfeien com un terròs de sucre.... Per fi, a dos quart d'una de la nit, després de tot un dia d'expectació, d'informacions contradictòries, i neguits, vàrem volar envers la ciutat desitjada. Vam arribar a una ciutat desconeguda i estranya però sorprenent: Atenes. La ciutat es va mostrar com un antic poble de grans dimensions que no desitja fer notar la seva condició de capital històrica i Europea fins que no es mira detingudament allò més profund del seu cor blanc. Només llavors, amb el Partenó saludant-nos des d'alt de l'Acròpolis, ens vàrem adonar que per fi estàvem, a la ciutat de la deessa Atena, la ciutat de Pèricles, Sòcrates, Plató i Fídias; la ciutat estimada per l'emperador romà Adrià i pe...

Fi. Què interès poden tenir unes petites lletres que comencen pel final, doncs conèixer l'inici de la història: "Estem a divendres vint-i-cinc d'agost de l'any dos mil sis. Anem a un acte del col·lectiu Nou Cicle. El picar de les gotes d'aigua en la finestra de cotxe, ens acompanya, en una tarda grisa i malenconiosa d'estiu. Miro el rellotge de les vacances, aquell on les agulles es desplacen més lentament, són les sis de la tarda. Uns núvols aventures, amb les motxilles carregades d'aigua ens acompanyen envers el nostre destí: la quarta trobada d'estiu que es fa a la masia de Can Mallol, al poble de Vilopriu província de Girona. El paisatge passa de presa per la finestra del cotxe, i un seguit de pobles van quedant darrera nostre: Torroella de Montgrí, Jafre, Colomer...pobles medievals on s'ha anat desenvolupant, amb èxit, el turisme rural. La pluja és forta i persistent, i en el nostre viatge anem travessant carreteres locals desconegudes, fins ar...

Què és la SINERGIA? una totalitat que és major que la suma de les parts. La sinergia és la integració d’elements donant com resultat quelcom més gran que la simple suma d’aquests, és a dir, quan dos o més elements s’uneixen sinergicament creen un resultat que aprofita i maximitza les qualitats de cadascun dels elements. La paraula sinergia prové del grec i la seva traducció literal seria la de COOPERACIÓ. Mans que s’uneixen per treballar en equip, tenir una visió compartida, i mirar envers la mateixa direcció. T’hi apuntes?

Qui em diria Elena, vida meva, quan en aquell vall al fresc vent anàvem difondre tendres granes que havia de veure amb imminència arribar l'alegre i brillant dia que donés fruit el nostre amor? Una flor petita ha florit i el meu cor ha ressorgit. Té sort... Encara hi ha places lliures. Podrà començar la setmana vinent. Les sales estan pintades de color blau clar. Les cadires i taules semblen còmodes. En aquesta escola intentem que l’alumne doni ho millor de si mateix. El Sr. De la Fuente ho diu amb to seriós. Parla amb simpatia, però amb el sentit pràctic d’un director al que li agrada que les coses hi siguin clares. En Xavier somriu amb cara d’entendre. Escolta pacientment les explicacions del Director de Betúlia, assentint a tot. El Sr. De la Fuente treu un formulari. En Xavier estava preparat per aquell moment sense cap mena de vacil·lació. Baixa la vista i comença a omplir les preguntes del formulari com si ja hagués viscut aquell moment. Un poc més tard, quan surt del despatx ...