PARAULES AMB AROMA

A MÉS CAP + COR: Sense altre mirall que un full en blanc i un llapis, volia intentar plasmar amb sentiment un acte d'aquells que fan història i memòria en la vida del Partit Socialista de Catalunya. Aquell diumenge, el matí, a Poble Nou va ser lluminós i encisador. El temps semblava contribuir a fer encara més desitjable a anar a l'acte del seu partit. Un sol esplèndid, va convertir un matí de gener, en una matinada vestida de groc, dibuixant un alegre espectacle: parelles passejant, persones de qualsevol edat amb somriures amples, pares mantenint l'equilibri de noves o antigues bicicletes, vells asseguts a bancs de disseny, uns rumiant, els altres llegint els diaris; tot un mosaic de colors en aquell recent estrenat mes de gener. El motiu d'aquella cita era un acte homenatge al company Joan Reventós, un d'aquells éssers de mirada neta i honesta, un d'aquells éssers preocupats pels menys afavorits dins la societat, un d'aquells éssers... La trobada va tenir ...

" Crec que aquestes lletres neixen de tu, d'una consciència inventora; amb motiu, sento la imperiosa necessitat de ser inventora de tu, d'una invenció que no admet moments de silencis, que vol un somriure, una paraula, un llapis, al mirar el rellotge, en l'estona més inesperada necessito saber de tu, necessito sentir-me com un ocell lliure, explorar les paraules omplir-me d'olor a boira i cel, fins sentir que l'ànima se m'escapa pels dits per néixer amb tu." "Inventarem la nostra pròpia llengua ........... A M I C ................... i les nostres pupil·les s'il·luminaran i veurem coses meravelloses: parelles passejant pels núvols, el mar despullar-se del blau. Veurem al vent seure tranquil, sabrem quin és el tast dels llavis que besen roses, ballarem lleugers, descalços, despullats de cos i ànima, com si fossin follets invisibles. Omplirem de paraules i secrets la nostra llengua inventada mentre componem la nostra amistat paladejarem -------...

Gener tinc que estar sense tu, i febrer, i març i abril..., llavors m'agafo del teu últim record de la teva ultima mirada, de la teva darrera presència, de l'últim gest. La porta tancada, la mirada apagada, vas deixar caure la teva sement al camp dels meus sentiments, sense proposar-te'l sense saber-ho i com una jove enamorada escric en un quadern poemes d'amor. Marxes a estones per tornar a aparèixer en l'obscuritat de la nit. Veig clar el teu rostre, la teva cara, en la finestra de la meva ment, escolto des de lluny el so de la teva veu com continua parlant-me i explicant-me fets, i el so de la teva veu m'embolica allunyant-me del món pràctic i ordenat. Quan la porta s'obra i el dia torni al meu món deixaré els teus gestos i la teva imatge, AMAGATS a la meva habitació, amb la porta tancada. I el dia m'aproparà el sol i la nit emportarà la lluna plena de la teva existència, i la tinta d'aquest conte i d'altres descriuran el meu desig il·luminat ...

Una ciutat, la boira i un record malenconiós que se'm va estenent per dins. El somriure, la mirada, la veu ... totes aquestes coses que em van fent, que van dibuixant els fils de la teva imatge a la meva memòria, que van arribant reservadament als meus ulls, a la meva boca, als meus llavis, omplint-me de nostàlgia, de cafès dolços, de llunes plenes i blaves, enganxades a un cel estelat, del teu nom, del nom que no existeix, que no pot existir, d'allò que penso i d'allò que em manca, de tot això que tinc per dins, que em recorre i em dóna la impressió que t'emporta i et porta, deixant cercles d'anells a la meva imaginació.

" Sense saber m'he ficat en un somni i no puc sortir. Vaig cap el cel, el mar, la muntanya i no puc sortir. Invento històries per l'ànima i no puc sortir. El somni vola i nada i corre és ell per si mateix un univers ple de possibilitats i no puc sortir. En mig de la nit el somni s'ha evaporat, ha segrestat a la memòria i els records s'han despintat, i no puc sortir; quan al fi no sé com he sortit d'aquesta fantasia el somni encisador no estava i el dia m'oferia el rostre d'un desig callat".

“L'home silenciós es treu les ulleres. Els ulls es detenen, fixant la mirada en un punt fix, per fi, ha vist la rosa blava.”

Viure creativament és fer possible que en mitjà d'allò rutinari s'esdevingui una novetat bella: que la meva vida faci possible que quelcom bell passi. En la vida diària, l'elegància de fer una tasca senzilla, en les formes d'amor vertader, en els modes de suscitar l'alegria, en la realització de la justícia, en l'esplendor de la generositat, en la conducta animosa, en la veneració de la veritat, en un gest de tendresa o d'abnegació... La bellesa es dóna cada vegada que aconseguim aixecar l'estil inventant en la realitat promeses de felicitat. Es tracta d'expulsar als vampirs i remuntar el baix esperit de la pesadesa, l'avorriment, el desdeny, la perversitat, la mentida, la baixesa... Viure és acceptar el repte de construir-se a un mateix, de donar-se un rostre i un nom propi. Per aprendre a viure de poc serveixen els manuals i les tècniques, es necessiten mestres, persones quina existència siguin llibres oberts on aprendre, i entrar en conversa ...

Els carrers estan buits es respira silenci. Les flors als balcons llancen la seva pregaria al cel, som al costat de l'església de Santa Maria. No plou, el paraigua resta ocult a la bossa, i un sol radiant il·lumina flors i carrers. Una petita balconada plena de cistelles amb flors: geranis, margarides, clavells, roses... crida l'atenció del turista despistat. El carrer Vilamajor el condueix fins una petita plaça: la Plaça de la Constitució; algunes cases es veu que han estat reformades, d'altres mostren la decadència dels anys que han deixat empremta, com el senyal d'aquells ulls negres que van quedar segrestats a la seva memòria. Recorda aquella mirada perduda i la fredor de la seva presència llunyana. Acompanyat i sol. Mira al seu voltant, no hi ha cotxes a la plaça. Camina, el sol li obre camí, i el cant d'uns ocells i el so d'una flauta travessera que no sap d'on ve, el porten al carrer dels arbres oblidats. El temps s'atura, tot està quiet en aques...

O bro la caixa de les paraules amb cura. Les miro, totes estan quietes, vull agafar les més tendres per escriure’t una carta, i creure amb ingenuïtat que tu la llegiràs. En el camí de la vida ens anem trobant amb persones, algunes d'elles passen per la nostra vida durant un curt període de temps, les seves traces són superficials i s'evaporen amb facilitat; d'altres persones no passen per la nostra vida sinó que ens acompanyen en ella, amb el seu caliu i amistat, amb el seu comportament, amb el seu somriure, amb les seves paraules i amb la seva màgia, són les persones que ens deixen empremtes en el cor i una estela de possibilitats. Kafka deia: "tot allò que posseeix un valor vertader i constant sempre és un regal sorgit de l'interior"; això són aquestes paraules, regals per a tu, que sorgeixen del meu interior. " Sóc home (dona): dur poc, i és enorme la nit. Però miro cap amunt: les esteles escriuen. Sense entendre comprenc: també sóc escriptura i en aq...

Mentre escolto música sorgeixen de les ombres els seus obscurs ulls, i em deixo seduir. Miro per la finestra i apareixen les paraules de la nit. Nit en la ciutat, la lluna em proposa escriure paraules alades, paraules que alcin el vol i viatgen al teu encontre. Lluna somniadora, idealista, lladre de somnis estranys. - Vols una paraula?, et pregunto mirant-te als teus ulls. Tu m'inspires. Obres els llavis amb expressió de felicitat. – Hi haurà paraules al mar?, et pregunto. A on aniran, qui les escriurà?. - Ens guia algú o estem sols?, et torno a preguntar. Tens els ulls migs tancats. Restes callat, en silenci. Només la teva racionalitat et deu murmurar. L'obscuritat de la nit dilata les preguntes, les torna inaccessibles. Només torno a respirar quan apareix el tènue resplendor de l'alba, quan el somni de nit s'ha esvaït. Nit en la gran ciutat, llum quimèrica de pensaments estimats. Mentre escric aquestes paraules, una ràfega de vent tanca la finestra. Colpeja fort tanca...

Un vent tebi va bufar el seu cap remouen idees i pensaments, i aquella casualitat sense mirada el va portar a navegar amb rumb desconegut. Donava un passeig, era un diumenge al matí. Es va aturar a veure la mar, l'espectacle era encisador. El dia es mostrava amb alegria. Es podien sentir les forces i els processos incommensurables del cosmos, harmònic i silenciós. Harmonia! Era allò que li proporcionava la mar, una cadència amable, afectuosa, la tensió perfecta d'una corda de guitarra, potser la música idònia de dos planetes coneguts. En aquells moments no va albergar cap dubte sobre la unitat de l'ésser humà amb la naturalesa, i un vent moderat li va acaronar els cabells. Qui ha dit que la màgia no existeix!, i va continuar costejant: Badalona, una ciutat de forta tradició pesquera, herència de l'imperi romà, li va mostrar un nou paisatge natural i urbà: EL PORT. Badalona navega amb olor de marina i somnia amb pirates de mar. Un mar que acull prudentment els seus prime...

Aquest any els reis mags m'han regalat una joguina anomenada "vida". Vaig buidar la caixa tota sencera, vaig treure aquest plàstic amb ampolletes per evitar que amb algun cop es trenqui, vaig treure tots els papers que embolicaven el regal, però per més que vaig mirar la caixa, no vaig trobar les instruccions d'ús. ANUNCI: Si algú té aquesta joguina, li agrairia em poguessin fer arribar les instruccions, crec que amb les presses per embalar, es van oblidar de ficar-les a la caixa.

Pluges tardorenques que porten records del passat. Emocions meteorològiques plouen pel cap, i un full en blanc és el paraigua que les fa relliscar: Feia molt de temps que no plorava, i va vessar llàgrimes com mai s'hauria pogut imaginar. Ella plorava, i res la feia sortir d'aquell embassament emocional. Els seus ulls restaven amagats pel pes d'unes parpelles envermellides. Havia passat algun temps des que havia llegit la nota, que havia trobat, penjada al mirall: Oblida'm. Com si oblidar fos una penyora que es pogués posar i treure a desig. Sabia que volia dir aquella nota, el que significava: ell no tornaria. Sabia els motius que li havien dut a prendre aquella determinació, però ella, havia estat massa cega. Havia fet que ell fos el llibre de la seva vida i no tan sols un capítol més; el buit era insuportable. Ho havia deixat tot per ell, la feina, les seves amistats, fins i tot algunes creences..., i ell havia marxat. Les llargues i silencioses nits es lliuraven amb ...

Hi ha papers carregats d'històries, carregats de sentiments i simbolismes. Avui començaven de nou el viatge de tornada cap el nostre país; mans negres haurien volgut aturar-los del seu camí; perquè hi ha mans que viuen constantment creant por, mans aspres que desconeixen la llibertat, mans intolerants, mans insolidàries..., no saben que aquests papers, aquestes cartes d'amor i desesperació tenen la força dels sentiments mantinguts al llarg del temps i res els detindrà fins tornar novament a casa seva.

Certes coses: L'amor és un cert poema escrit de distintes maneres, un mateix sabor que mai sap igual. La vida és certa història que es repeteix viscuda per distintes persones. Les mateixes vivènvies que no es viuen igual, alguns l'aclamem i altres l'escriuen en decadència però jo jo visc per recordar-te encara que no tingui de la meva part ni a la immensitat ni al temps em jugo els meus instants en un atzar predestinat a no ser cert per arribar a tu per defensar el meu propi ideal... el meu ésser concret... Per què no hauria d'invertir la meva vida, la meva història, el meu temps? serà que sempre m'ha agradat allò desconegut, amo el repte... no busco, trobo i sempre ho millor arriba al meu costat i has arribat tu perquè l'amor casualitat, que certs ulls brillen en altres certs, cert dia, a certa hora, en cert mateix temps... Capritx de la vida... amor... un conte... una abraçada... no busco desembolicar aquest assumpte no intento saber de tu ja més. Sé el teu r...

A l'alba somnio, al vesprejar somnio i al llarg del dia, encara que no plogui com avui, somnio. Em consta concebre no pensar en ell, el sento tan a prop meu, que necessito sortir del món real i aixecar el vol envers el món de la fantasia. Que quelcom no pugui ser percebut pels sentits no significa que no existeixi, per això, encara que no els vegi, jo em fico les ulleres que em permeten creure en els àngels, però sobretot en un àngel especial. Sentir la presència d'un àngel a la vida és experimentar goig, i això és allò que sento quan escric pensant en ell. Els antics egipcis anomenaven als seus déus "aquells que brillen", a demés també creien que el seu àngel protector era l'inspirador de la seva poesia, del seu art i de la seva filosofia. Ell és el meu inspirador, el meu daimon, el meu geni. Totes les persones creatives actuen des de la seva intuïció, i la funció de la musa o l'àngel consisteix únicament en mantenir oberts els canals creatius i fer que en la...

Vaig conèixer a Josep Lluís quan estava preparant un escrit sobre les paraules, el valor d'una paraula. Jugava amb un títol provisional: les paraules volen. Ell podia oferir-me un valuós testimoni. Els seus avantpassats pertanyien al gremi d'inventors que narraven contes per subsistir. El seu avi havia nascut a Barcelona. Treballava d'articulista en diaris locals. Josep Lluís conservava una fotografia on es veia al seu avi en presència d'altres companys, asseguts somrients allà a l'oficina, darrera la taula, com joves intrèpids sempre a l'aguait de notícies atraients. Va ser aquest avi, quan es va jubilar, el que va començar amb la dèria de les paraules. Havia comprat una petita casa a Badalona a prop del mar. Aquest era el seu somni. Tenir un lloc, una llar, on esperar el seu final amb un llapis a la mà. Va escriure relats, contes i també algun poema. Però una senyora valenciana, de la què s'havia fet amic quan va enviduar, li va regalar un dia una caixa an...

Des que l’home neix, es prou vell per morir. No em perdono a mi mateix no haver tornat a veure’t. Ets tu qui desapareix, avui, ens toca perdre’t. Ets tu, germà, qui fineix. És destí de l’esperit superar les inquietuds, buscant trobar en la senectud seguretat. (Pere Oliva)

Els vius necessitem els morts , Sàpigues i recorda tots els dies de la vida que els vells escolten d’una altra manera, perquè compten i pesen dels dies la ferida. La vida breu no permet esperança llarga, la natura disposa com a condició i norma portar desplegats dins els gens de finitud. El dubte de morir en mi o en altres sorts, és la lluita entre finitud i infinitud. Els vius continuem necessitant els morts. (Pere Oliva)

Què és el socialisme? Joan Reventós Hi ha un fil conductor del socialisme democràtic que ha travessat i ha sobreviscut les vicissituds històriques del Segle XX: es tracta del seu substrat humanista. Gràcies a aquest substrat, el socialisme democràtic ha resistit els cants de sirena de la utopia totalitària del comunisme i ha evitat presentar-se com una concepció del món tancada. Ha combatut la idea de la submissió de l'individu a les grans estructures classistes, partidistes o estatals, i la concepció determinista de la història en què es basava. Per contra, el socialisme democràtic ha assumit que la història no pot explicar-se tan sols per l'economia i la tecnologia. Els homes i les dones, amb les seves passions i els seus interessos i les seves circumstàncies històriques, amb una part d'atzar i una altra de necessitat, també fan avançar la història. Una història que, en darrera instància, és la història de la llibertat. El socialisme humanista ha volgut ser, és i vol segu...

U n dissabte al matí. Un matí assolellat com un dia de primavera, un cel clar com una piscina transparent i un dia per endavant. Va agafar el tren, aquell que passa de llarg com la vida, per anar a la primera trobada de Red Net. Anava a submergir-se a la intricada societat del coneixement i es va quedar atrapada a la xarxa. Quan va arribar encara no havia començat, la gent anava arribant i anava buscant el seu lloc, uns minuts després, quan la sala ja estava quasi plena un home alt amb veu profunda i aire informal, va donar veu al silenci de la sala. Era un d'aquells homes que saben captar atencions i va començar la seva intervenció. Davant seu uns fulls amb guió, restaven a l'espera d'alguna ullada per part dels seus inquiets ulls, però la seguretat del seu discurs els va deixar descansar. Amb veu clara va dir que aquella trobada era el primer germen, la primera sement, d'un missatge a estendre a la resta de companys/es del partit socialista. Va explicar que un cop pa...

La fulla de llorer (laurus nobilis) s'utilitza per concedir desijtos. Aquest embruix relacionat amb els desitjos, es basa en el concepte que diu: - que qui realment sap allò que vol ho pot aconseguir. Escrigui el seu desig en un paper; doblegui-ho en tres parts i posi al seu interior tres fulles de laurus. Torni-ho a doblegar per tres parts i després ho amaga en un lloc obscur. Quan el desig hagi esta concedit s'ha de cremar el paper tenint cura de no cremar-se i donant gràcies pel desig concedit. El procés d'escriure el desig, i aplegar el paper es deu fer amb concentració així que eviti tenir teranyines mentals al seu interior. Bona Sort¡¡¡

"El cel està ple d'ales d'àngels." "Els colors que impregnen les meves pupil.les són el blanc i el blau, blanc de núvol, blau d'infinit". "Y de repente, un angel" (Jaime Bayly)

"Tota flor tendeix a ser fruit, cada matí tendeix a convertir-se en nit, la lluna deixa pas al sol, res hi ha etern en aquesta terra, excepte el canvi i la fugida. També l'estiu vol sentir algun cop la tardor i allò pansit. Mantindré, fulla, quieta i amb paciència, si intenta el rapte algun cop el vent. Juga el teu joc i mai et defenguis, deixa que tranquil·lament ocorri, i pel vent que et bufa deixa't portar allà on et porti..."

Amb docilitat, amb tendresa m'agafes. Prens el meu coll. Tot resta en mi després de conèixer-te. Entre les joies de la teva ànima busca'm, escolta'm. En algun lloc de la teva veu, sobreviu el meu il·luminat silenci. Creuant paraules, idees, pensaments, veig el teu rostre, un rostre llunyà que ve més enllà del món. Quina claredat el teu rostre, quina tendresa de llum continguda a les teves línies, quin dibuixos de mel sobre les teves parpelles¡. Desitjo els teus ulls, desitjo, desitjo els teus ulls. Sóc com una llàgrima als teus ulls. Eixuga'm. De la teva cara eixuga'm i guarda'm a la teva butxaca més enllà del temps. Eixuga'm perquè he caigut als teus ulls i vull mirar, mirar, mirar

"Un petó no donat, una lluna trencada, un record esborrat. Un petó desitjat, una lluna plena, un tresor amagat. " "Estic volant i m'entretinc, mirant els núvols blancs. No tinc ni fred ni calor, no tinc história ni memòria, tan sols una ombra que m'acompanya." "Mai hagués dit que també els éssers humans tenim lletres petites que ens poden delatar i els meus ulls eren els delatadors d'aquells sentiments amagats al meu interior." (Joseph Campbell)

Se creatiu. Quant tot sembli perdut, utilitza la imaginació. En els moments de crisis només la imaginació és més important que el coneixement. El cor no parla mai, però s'ha de escoltar per saber.

"El silenci de vida té el soroll de l'existència. El silenci de mort té la quietud de les paraules no dites."

Les teves maniobres deus mantenir-les sempre en secret per no permetrà conèixer al contrari com actuaràs en cada moment. Actua quan hi siguin desprevinguts i fes el teu moviment quan no l'esperin. Criteris per maniobrar: 1.- La planificació, 2.- La formació, 3.- La sorpresa, 4.- La divisió 5.- La fatiga, 6.- La humilitat, 7.- La bilis, 8.- La satisfacció, 9.- L'engany III 10.- L'engany II, 11.- L'engany, 12.- Les 7 condicions, 13.- Conèixer es vèncer, 14.- La disciplina, 15.- El comandament, 16.- El terreny, 17.- El temps, 18.- El sender 19.- Els cincs elements (sender, temps, terreny, comandament i disciplina). 20.- Acció militar. Utilitza l'engany per confondre'ls i després espera a que caiguin en el desordre per vèncer amb més facilitat. Comandar és més un art que una ciència. El líder compleix un paper similar al de l'artista davant la tela d'un quadre. Cada tela en blanc, com tal, no significa res. Només l'artista és capaç de convertir aquesta ...

Vermella rosa, rosa vermella, olorosa, petita i despullada, caus suaument a la meva mà, la tanco i t'apropo als meus llavis, i sento com els meus dits toquen els teus nervis i tremoles. La meva boca frega els teus delicats pètals de seda, i les teves fulles es ruboritzen. La teva aroma es va filtrant pels meus sentits. Els meus dits recorrent reservadament la prima línia de lluna mora que configura el teu brot; noto com, a poc a poc, goteges com aigua de maig i comences a créixer a la meva mà. El teu color impregna la meva mirada, el teu olor m'embriaga, el teu silenci em relaxa, i el teu tacte m'acalora. La bellesa del món està reposada a la meva mà.

L'individu modern gaudeix d'uns regals privilegits: llibertat d'opinió, de consciència, d'elecció i d'acció, però aquests beneïts regals que semblen meravellosos li suposen descobrir una gran sorpresa: el fet que només ell té la difícil tasca de construir-se i saber trobar sentit a la seva existència. Per tant, la seva sort només depèn d'ell: impossible descarregar sobre una instància exterior les seves deficiències o errors. Si ell és el seu propi amo, també és el seu propi obstacle, l'únic comptable de les seves errades o dels seus encerts. La manca de confiança en un mateix és el simptoma d'un estat en què els individus no deixen de fluctuar, com les cotitzacions de la borsa, en funció dels valors més o menys importants que li atribueixen les opinions d'altres, el tribunal més volàtil que es pot donar. Així es mou la consciència malaventurada d'aquest home contemporani. Una consciència que viu immersa en una societat en què la competència és d...

Per contrarestar un dia de pluja: " No era una fugida, era la permanència en aquell moment, que l'atrapava i l'envoltava en un present del què no volia fugir. Podia fugir cap al passat, bolcar-se cap el futur, però aquell present reclamava la seva atenció. Aquell instant es reduïa a la visió d'un mar blau, agitat per onades que venien i marxaven, pel so d'un tren que passava de llarg - com la vida -, de les rialles dels nens, de les converses dels adults i d'alguns fets més que decoraven el paisatge que l'embolcallava. El sol es filtrava per la seva pell, les gotes d'aigua lliscadisses deixaven notar una fredor momentània. Intimava amb la visió del mar, aquell dimarts al matí, en una sensació, que mentre durava li resultava excitant. Es deixava dibuixar en un possible món ple de històries daurades, ardents i passatgeres, treien tot el suc que podia a les seves sensacions".

Feia temps que Andrés no es trobava bé: li costava dormir per les nits, sovint el cap li feia mal, no tenia ganes de menjar, de tant en tant el cor li feia punxades però sobretot el pitjor era el seu estat d'allunyament envers la seva vida quotidiana. Davant aquella situació Andrés va decidir que ho millor seria visitar a un metge. Va anar al metge, un càlid dia del mes de setembre. Un home afable i senzill, recomanat per la seva llarga acreditada experiència el va visitar; li va fer tot un seguit de preguntes i després d'un temps substancial, amb to seriós i cordial, li va notificar el diagnòstic, amb el previ avís que si no el convencia sempre podia recórrer a l'opinió d'altres professionals; Andrés patia una malaltia mental transitòria, no era gens greu doncs es curava amb el temps, però s'havia de tractar no fos el cas que la malaltia s'anés estenent. Andrés es va quedar sorprès doncs no entenia exactament que volia dir allò d'una malaltia transitòria, q...

Sophia és una jove enredaire a la que li agrada molt fantasiar, està mirant fixament quelcom al cel; la seva germana que és més racional, li diu que vagi a dormir que ja és tard, però Sophia es demora; el conta a la seva germana que ha vist una estrella molt brillant i gran al cel, i que sembla un platet volant. La seva germana, cansada de les seves exageracions, la reganya per ser tan mentidera, i encarar que Sophia insisteix, no la fa ningú cas. Finalment Sophia es va a dormir, una mica trist perquè la seva germana mai la creu, però al poc temps escolta que truquen a la porta, i Sophia s’aixeca del llit i obre i torna amb una notícia increïble: a la porta hi ha un Rei, amb un camell. La seva germana s’emprenya com mai s’havia enfadat, i Sophia torna a mirar ha veure si ha estat fruit de la seva inquieta imaginació, i veu que si està el Rei que havia vist, feia un instant, i torna amb la notícia de què no tan sols hi ha un Rei sinó que ara són dos; nou empipament de la seva germana i ...

Van pujar a un autocar, eren 9 companys de Badalona (Herminia, Azucena, Araceli, Esperança, Àngeles, Maria, Yolanda, Mari Carmen i Toni), ens sentien lliures però molts junts en les nostres emocions, duien a l'equipatge del cor, l'alegria i la il.lusió pel viatge i l'aventura que anavem a iniciar; van pujar al cel i els àngelets ens van concedir la gràcia del riure i de l'humor i a mi el regal de compartir tres dies amb persones genials. Després van baixar a la terra i ens van presentar a un àngelet, l'Olga i el meu regal es va ampliar. Petons¡

És de nit, la lluna em persegueix, tanco la finestra però la seva llum es cola i m'atrapa. Escric en horitzontal, amb lletra fina, cal·ligrafia llegible. L'estela suau del llapis va deixant paraules enllaçades, vocables vius com ànimes alienades, expressions gramaticals de tota mena, encerts ortogràfics i un harmònic concert accentual. El full es va omplint de fades blaves: invencions, històries, poemes, contes... que fa la nit?, que fa la lluna? com és possible que hagi arribat fins aquí?, "amant", perquè qui ama crea i qui ama és etern. Deixant en llibertat les meves paraules, la meva imaginació, els meus somnis, aquestes vides fantàstiques que tots duen al nostre interior, deixant que parlin totes les meves veus. La nit i la lluna s'han aliat i escric. Escriure és ballar en aquest full, deixar que les paraules dansin silenciosament, i sentir que la paraula em fa més humana.

LLUNA

Sense límits la nit, pura, desperta, sola, sol.lícita a l'amor, àngel de gests...

El meu cos es capbussa et llepa s'apropa t'explora s'enxarxa t'abraça s'amaga. La meva boca tremola mussita delira es calla et demana es lliura persisteix. Les mans són sogues que lliguem,deslliguem són ales sense presses que viatgen pugen i cauen es barregen. La pell anònima incolora estranya amb desig amb somnni fatigada com el tall de si mateixa. cos, boca, pell...

Un home dessapassionat: Andrés Dia 20 d'octubre de 2005: Andrés s'arregla la corbata, agafa les claus del cotxe, respira profundament. Són les set del matí, abans de marxar de casa pren el desdejuni: una torrada amb mantega i un cafè negre ben fort. Ja no menja res per gaudir d'un dia rodó, agafa el maletí de pell, i amb un rostre seriós surt de casa seva per anar a la feina. Un dia més a la vida d'Andrés: la circulació carregada, els sorolls impertinents, dubtes sense solucionar (fumar o no fumar), i un periòdic ple de notícies. Cada cop més sovint la vida es converteix en una amenaça, el fet de viure és quasi un miracle: el virus del pollastre, edificis que cauen, incendis incontrolats, inundacions, terratrèmols, qualsevol pas en fals pot convertir-se en un greu perill, i Andrés es pregunta: - què està passant amb tan anomenat progrés?. Costa començar el matí amb un escenari tan poc encisador; Andrés encén l'ordinador, els e-mails comencen a aparèixer, el telèfon ...

POEMES " A vegades l'ànima s'escapa pels ulls". "Tinc el teu llibre entre les mans, com demanar-te la lluna si la tinc entre les mans". "En cada gest en cada mirada que llancem va impregnada la nostra llum". avui 3 de gener de 2006