LA MEITAT DEL CEL

La dona camina pel fons de la casa. Recorre cada habitació i olora l’esperit masculí. La dona mira, sóc la que mira, sóc la mirada de la llar, la consciència de la família; adreço coixins i sacsejo racons de pols amagats; reviso la medicació dels pares i els deures pendents del fills; el soroll de la rentadora i les peticions del rebot; la col·lecció dels rebuts desmesurats i els interessos sota cero del banc. Avui he matinat moguda per l’alegria de què arribi un dia que tots aquests malabarismes: treballs, criança dels fills, tasques de la llar, que durant dècades han governat la nostra vida siguin per fi una igualtat comú entre homes i dones.

Segons la constitució espanyola totes les persones som iguals davant la llei, sense que pugui prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altre condició o circumstancia personal o social. Però, dia rere dia, veiem que les dades i la realitat que ens envolta s’afanyen en mostrar-nos una altra realitat social. Les dones no som igual que els homes i davant determinats treballs continuem cobrant menys, les pensions de les dones son més baixes, i el risc de trobar-se en situació de pobresa és més gran que el dels homes; tenim més dificultats per accedir a llocs de responsabilitat i, la cura envers l’àmbit familiar és molt més activa per part de la dona.   

I malgrat patir aquestes discriminacions les dones, som el món.  Les dones som fortes. Totes som una família, una societat, una tribu, un país nosaltres mateixes.  Per això al masclisme patriarcal, amb tota la seva agressió, li costa liderar un moviment per la igualtat, la seva educació basada en conceptes de dominis, privilegis, jerarquies i poders fa complex que les dones comencin a liderar el món des de la seva convicció d’ésser humà lliure com a dona; perquè parlar d’igualtat entre homes i dones  és parlar d’igualtat d’oportunitats, és cultivar la pau, és respectar, és disminuir la pobresa, és permetre que cadascú arribi on pugui pel seu esforç i treball, és parlar d’educació, de permetre que tan nens com nenes disposin de les eines necessàries pel seu complet desenvolupament com a éssers humans.

En aquests moments de crisis i d’incerteses socials i polítiques les dones no podem acceptar allò habitual com una cosa natural, doncs en temps de desordre  i de confusió organitzada, d’humanitat deshumanitzada res ens ha de semblar natural, i res ens ha de semblar impossible de canviar; és necessari que tots plegats continuem treballant i solidaritzant-nos per un món d’igualtat; per compartir la meitat del cel i la meitat de la terra.

Badalona, 6 de març de 2017