EL CRANC

El cranc:

Va agafar el tren de les 19.00 h. amb destí a la Bonanova, on hi tenia el seu estudi apartament. Allà escrivia, pintava, imaginava i ...

Era una habitació amb el terra de fusta, amples finestrals, quadres paisatgístics, una llar de foc, un sofà acollidor ple de coixins i una impressionant biblioteca. Feia només deu minuts que havia arribat, quan el telèfon va sonar.

- Vols que vingui?

- Si, clar.

- T'enyoro.

- Jo també.

- Avui podràs quedar-te una mica més?

- No, ja saps que no puc. Intentaré fer quelcom per la setmana vinent.

- Com portes la novel·la?

- No vull deixar d'escriure, però tampoc voldria continuar acumulant paraules sense cap mena de sentit. Estic una mica cansat d'escriure coses que ningú llegeix.

- Bé, no m’agrada sentir-te deprimit, no donis marxa enrera que no ets un cranc, el futur s'escriu caminant cap endavant. No trigaré; espero que quan arribi estiguis molt més animat. M'agradaria que féssim..., serà millor parlar-ne després.

- Amor meu, no triguis.

- Fins aviat, adéu.

- Adéu.

Va preparar-se un gin-tonic, va encendre un cigarret, i va allunyar els pensament luxuriosos que es volien apoderar de la seva voluntat. Aprofitaria aquell temps per treballar en la seva novel·la. Es va quedar mirant fixament la pantalla de l'ordinador, sentint que la possibilitat de trobar la frase perfecta no apareixia però una desfilada d'imatges es van presentar al seu cap i es va preguntar perquè no estava preparat per poder expressar amb paraules allò que sentia en aquell moment. Es va aixecar de davant de l'ordinador sentint-se desconcertat. La seva voluntat havia estat derrotada per tot un seguit d'imatges desitjades: ompliria la banyera d'aigua calenta amb sabons perfumats. Es donarien un bany llarg i deliciós, un bany ple de carícies i petons. La llum de les espelmes acompanyarien el ball de les bombolles de sabó. Acaronaria tot el seu cos, i abans que arribés al clímax, la ficaria al llit i allà plena de carícies i petons faria que esgarrapés els llençols i cridés més que la Montserrat Caballé. El timbre de la porta va sonar.

- Si, si ja obro.

Ell era un cranc de passos curts però empremtes llargues...