Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2006

LA FORÇA D'UN EQUIP

Imatge
Què és la SINERGIA? una totalitat que és major que la suma de les parts. La sinergia és la integració d’elements donant com resultat quelcom més gran que la simple suma d’aquests, és a dir, quan dos o més elements s’uneixen sinergicament creen un resultat que aprofita i maximitza les qualitats de cadascun dels elements. La paraula sinergia prové del grec i la seva traducció literal seria la de COOPERACIÓ. Mans que s’uneixen per treballar en equip, tenir una visió compartida, i mirar envers la mateixa direcció. T’hi apuntes?

LA DONA DE BLAU (6)

Qui em diria Elena, vida meva, quan en aquell vall al fresc vent anàvem difondre tendres granes que havia de veure amb imminència arribar l'alegre i brillant dia que donés fruit el nostre amor? Una flor petita ha florit i el meu cor ha ressorgit. Té sort... Encara hi ha places lliures. Podrà començar la setmana vinent. Les sales estan pintades de color blau clar. Les cadires i taules semblen còmodes. En aquesta escola intentem que l’alumne doni ho millor de si mateix. El Sr. De la Fuente ho diu amb to seriós. Parla amb simpatia, però amb el sentit pràctic d’un director al que li agrada que les coses hi siguin clares. En Xavier somriu amb cara d’entendre. Escolta pacientment les explicacions del Director de Betúlia, assentint a tot. El Sr. De la Fuente treu un formulari. En Xavier estava preparat per aquell moment sense cap mena de vacil·lació. Baixa la vista i comença a omplir les preguntes del formulari com si ja hagués viscut aquell moment. Un poc més tard, quan surt del despatx

LA CULTURA ÉS UN DRET

Imatge
LA CULTURA ÉS UN DRET Article 22.1. Totes les persones tenen dret a accedir en condicions d’igualtat a la cultura i al desenvolupament de llurs capacitats creatives individuals i col.lectives. Correspon la Generalitat la competència exclusiva * en matèria de cultura. * Correspon a la Generalitat, en l’àmbit de les seves competències exclusives, de manera íntegra, la potestat legislativa, la potestat reglamentària i la funció executiva. Correspon únicament a la Generalitat l’exercici d’aquestes potestats i funcions, mitjançant les quals pot establir polítiques pròpies. Estatut d’Autonomia de Catalunya 2006 Sembla un didàctic de la tendresa, una d’aquelles persones que mantenen relacions horitzontals, que saben escoltar amb efecte i atenció. Vaig arribar al Palau de la música tot just quan començava el seu discurs, i aquestes són algunes de les idees que vaig recollir: - Saber escoltar. - Preocupació per la cultura. - Sensibilitat per a la cultura. -

LA CARTA DEL DIA

Imatge

PAU

Imatge

LA DONA DE BLAU (5)

Imatge
Els seus cabells curts han après el nou estil de pentinat. Avui, fa calor, pantalons curts i una camiseta ampla. En Xavier treu la bicicleta de sota l'escala del saló i les sabatilles de l'armari rober. Està molt content d'haver-hi tornat al seu costum de pedalejar. La bústia està quasi buida. Malgrat això, hi ha una carta. En Xavier reconeix la lletra d'en Pep. Aquesta carta la llegirà. Totes les altres resten apilades al costat del telèfon. El petit reixat del parc dels dragons el concedeix el silenci i les dunes i el mar. En la plaça dues noies amb cartera escolar seuen a un banc. En Xavier s'instal·la en altre banc, al costa de les noies, que estan cara a cara i no paren de xerrar. Alegres, amb els caps altius, sembla que sota els efectes d'una celebració. En Xavier s'introdueix un cop més en l'escena, s'infiltra en el cor d'aquestes veus entusiasmades. Participa com si el fet d'estar a dins li permetés viure la seva festa particular. Les

AUTONOMIQUES 2006

Imatge
C onfia en si mateix i ha començat a avançar de mica en mica cap el camí de la victòria.

LA DONA DE BLAU (4)

Imatge
Tornava a casa de comprar la premsa, desapercebut entre la gent, quan una parella jove, poc discreta, es va detenir a la seva alçada. Estaven barallant-se. Ell, alt, enutjós, repetia: - perquè ho vas fer? No devies fer-lo! Ella, prima, amb aire de dona malenconiosa, gemegava: - El tenia que fer! No tenia elecció! Discutien aturats en la vorera. En Xavier estava de peu contra el mur, entre els dos. Hagués pogut tocar-los. Hagués pogut posar la mà damunt l'espatlla de l'home per assossegar-lo o damunt el braç de la dona per ajudar-la. En Xavier es recorda del silenci i del temps que va durar. Esperava atent a què l'escena es desenvolupés. Va veure el pit petit de la dona aixecant-se sota l'agitació d'un sanglot que va acabar per trencar el silenci amb aquesta frase: - Ho vaig fer per mi!. Darrera un nou silenci, ell va aixecar el seu braç envers la dona i la va abraçar apassionadament. En Xavier recorda el petó, excitant i emocionant, tan proper que fins va escolar el

TEMPS DE TROBADA

Imatge
I sé que hi ha una història amagada en cada llavi, una pàgina sense nombre, una paraula plena de petits significats. Sé que cada aventura és un port diferent d'arribar a un cor o dir un nom al recordar algú. Sé que cada somni busca sempre un destí per conquerir impossibles al calor de la nit. I sé que hi ha un nom, darrera de cada història, un amor desitjat, una il·lusió, màgica, en el cos. Jo sé que el teu amor té encara les mateixes lletres per escriure: em quedo, per dir: m'allunyo reposadament. Cada temps de trobada necessita un espai d'afirmacions. La ciutat blava, 19 de juliol de 2006

VOLAR COMETES

Imatge
V olia créixer, ser gran i sense adonar-me ja no va ser necessari que li agafés d'amagat a la mare les seves coses: el pintallavis, les cremes, els perfums, les sabates, les bosses... Arriba un dia en què deixem de volar cometes, peguem amb força el cap al cos, i comencem a omplir-nos d'obligacions i responsabilitats, d'objectes i materialitats. Després hauran de passar anys per a què un dia, quan el blanc dels cabells ja formi part del nostre mirall, ens preguntem de què hem omplert els nostres somnis. Deixem de creure que tot és possible, que jugar i riure només pertanyen al regne de la infància, que els sentiments són una carrega pesada, que..., i així, de mica en mica, sense adonar-nos anem perdent pel camí la brillantor dels ulls, el somriure dels llavis, la capacitat d'inventar, i ens cobrim amb la insensibilitat, la fredor, el desafecte, i oblidem a aquelles petites persones que un dia van voler volar cometes.

LA DANSA DE LA NOSTALGIA

Imatge
Et busco en la distància, tu que em donés inspiració. Sento com al meu interior, sorgeix una explosió de felicitat. Una sensació vertiginosa que em pinta els ulls, el somriure, la pell, el cor, i vaig tornant-me POEMA ESCRIT per escurçar aquesta llunyania carregada de silencis no desitjats. El negre i el silenci es donen la mà, en una dansa secreta que ningú pot veure. Una tarantel.la que es mou per la seva compte, sense que la pugui aturar dins la intricada selva de les meves emocions. Ritme de tendresa en el cor, ona dolça de melodia, remenant-se en el fons del meu pit, és el ball d'una nostàlgia silenciada. El negre i el silenci es donen les mans.

LA DONA DE BLAU (3)

Imatge
Un dia, mentre hi és a la sortida de l'escola, per recollir a la filla, recolzat a la porta del cotxe, i s'entendrí davant totes aquestes boques àvides d'empastifar-se de xocolata i caramels, adverteix a l'altre costat del carrer, la silueta d'un home aparentment ocupat per la mateixa imatge. Al mirar-lo més detingudament, impressionat per l'expressió seriosa del seu rostre, reconeix al jove de la plaça dels dragons. No sap perquè però aquesta coincidència el commou. És veritat, és el primer cop des de fa dies que comparteix quelcom amb algú, i precisament amb algú desconegut: un moment privilegiat, el de gaudir dels nens, que no li interessa a ningú més que als mateixos nens, aquesta recompensa que atura el temps de les llaminadures, un moment perfectament indiferent, en qualsevol cas inútil per a la marxa del món. El jove seriós també l'ha vist. Li ha reconegut? Segur, perquè aixeca la mà, molt a poc a poc, com si volgués prolongar, solemnitzar aquest inst

LA DONA DE BLAU (2)

Imatge
Pel posat de Miguel, suau, es nota la intensitat del somriure que en Xavier li regala al seu estimat amic. Altre cop el telèfon. És el director que li demana que vagi al despatx del costat. El director, un agradable conductor de persones, jovial, que per mitja de l'optimisme o de l'adulació aconsegueix dels seus col·laboradors tot allò que vol i més. No es dóna compta del nou vestuari d'en Xavier. Però en canvi el seu retard no li ha passat desapercebut. No és que controli massa, però si un poc. I, a més a més, per ventura no és Xavier una de les columnes de l'empresa?. - Desitjo que no passi res, veritat Xavier?- pregunta passant-se la mà pel mentó. Xavier, admira la diplomàcia de la negació. - De veritat no passa res. No només que... veurà... a partir d'ara necessito... com dir-li... prendre el meu temps. Sí, això és: prendre el meu temps. El to d'en Xavier no és agressiu, ni tampoc insolent sinó condescendent, que és pitjor. De fet, ell és el

HEM DE CANVIAR!

Imatge
En un excepcional marc, Einstein envoltat de formules matemàtiques li va donar la benvinguda, i li va adreçar a la sala de conferències. Va passar pel passadís neuronal, tot un seguit de fotografies realitzades per neurocientífics de tot el món li mostraven l'estructura del cervell. Va continuar fins arribar a lÀgora, el nom de la sala, on tindria lloc l'acte de la Societat del Coneixement a Catalunya i Espanya. Sense dubtes, va pensar, que l'espai elegit per a la celebració havia estat molt encertat. La primera taula "La societat del coneixement diferents perspectives" va estar formada per quatre persones. El presentador moderador en Xavier Castella va plantejar: cap a on anem i on estem a nivell de telecomunicacions i de la societat del coneixement, i tres ponents dels quals va recollir algunes pinzellades: Pere Navarro: - Repàs de la societat industrial i postindustrial fins a arribar a la societat del coneixement. - Ajuntaments agents actius i significatiu

LA DONA DE BLAU (1)

Imatge
En Xavier està al carrer. Es deixa portar per la gent, per la massa humana constant. No té pressa, ningú li obliga a mantenir el ritme, però el manté. És així. Ha estat així des de sempre. Davant d'ell, a l'amplia vorera, la massa disminueix el pas. Quelcom impedeix la circulació. S'atura. El moviment, la cadència són amenaçats. A aquestes hores a ningú li agrada un canvi de recorregut, o de ritme, per quelcom que bloqueja, que intercepta. En Xavier, de cop arriba a l'alçada d'això. Sorpresa: una dona. Així que la causant del desordre era ella, aquesta anònima dona?. Xavier permet que l'avanci. Els caminants la deixen darrera, llançant una ullada impacient a la dona que els impedeix avançar amb fluïdesa i continuen, molt decidits, per tornar a la corrent, per recuperar el pas, l'impuls col·lectiu, com si s'hagués corregut la veu, com si tots tinguessin la mateixa finalitat. En Xavier dubta. Afluixa el ritme. Dir que és una idea que se'l ocorre seria

UNA CARTA

Imatge
E stimat ..., enyorat..., Druna, l'estrella de la decisió i del desig, em mira brillant des del cel, i tu, amic del silenci, em mirés encuriosit des d'algun lloc de l'univers, i tots dos m'acompanyeu dissimuladament en aquesta acalorada nit d'estiu. A vegades, algun dia, alguna nit, com aquesta, quan el teu record m'assalta com una espurna inesperada, penso que m'agradaria fer quelcom gran o petit, no ho sé, que captés, per fi, la teva atenció. De moment, no sé com fer-ho, ni tampoc em sorgeix cap idea supraoriginal. Només tinc una, i per cert molt utilitzada: escriure't!, de manera que t'escric, un cop més. Ho faig perquè no puc oblidar-te i perquè m'il.lusiono pensant que les meves cartes arriben a tu i perquè m'agrada aquesta forma idealitzada d'estimar-te. Sí, el temps passa, i no puc arraconar-te, has fet que et convertís en paraules, i no vull perdre la creativitat que em provoca el teu silenci, la teva absència. El teu misteri m&#