L'AMIC INVISIBLE A BADALONA

L'amic invisible a Badalona,
El dilluns dia 20 de desembre de 2010, la Llúcia va abandonar la seva caverna blava per assistir al sopar de l’amic invisible, es va posar l’abric blau marí i una bufanda de llana. En arribar al restaurant va veure a la Neus, la Yolanda, la Cristina, l’Araceli, la Imma, la Mati, la Mari Carmen, l’Herminia, la Maria, la Raquel, l’Ana, l’Esperança, la Maria del Badalona, la Conxita, la Noelia, la Marta, la Paquita, l’Ovidia, la Carme i l’Encarna. Un sopar d’amigues per celebrar el tradicional amic invisible, una freda nit de desembre. La Llúcia es va adonar que havien assistit quasi totes les amigues i va escoltar que deien que algunes companyes no havien pogut anar per temes d’estudis, laborals o malalties, i que s’havien excusat per no poder estar presents al sopar.

L’encarrega de cobrar l’import del sopar va ser la Imma, 15€ per persona; un sopar marcat per la situació de crisis actual. Cadascuna d’elles portava un regalet per un valor simbòlic de cinc euros, i ho va anar ficant dins d’una gran bossa negra. Al veure-les a totes reunides, la Llúcia va pensar que donat que estem tan ficats a les nostres vides personals, i com que el ritme que marca la societat actual és tan ràpid, aturar-se durant unes hores, mentre s’assaboreix un deliciós sopar, era una forma d’ajuntar-se una mica més des de l’esperit de grup i de companyonia. I així, totes les amigues juntes, un altre any, podrien emmagatzemar a les seves memòries, el record d’un nou Nadal. Un Nadal difícil per aquelles persones que s’havien quedat a l’atur a la ciutat de Badalona.

Clar que si algú es troba amb aquestes ratlles es preguntarà qui és Llúcia. Llúcia és una dona romàntica, plena d’inquietuds i de curiositats, a vegades de tant en tant escriu algun poema, i somnia una mica més del compte. Per algun estrany esdeveniment Llúcia viu en una torre d’aire i voltejada per papallones; un món invisible als ulls dels biològics. Conscient de les seves limitacions, viu feliç des de la seva llunyania i això el permet col.lar-se de festa en festa, i estar present sense que ningú s’adoni de la seva presència incorpòria.

L’hora de trobada de totes les amigues va ser a les nou de la nit al Castell, un restaurant situat al barri de Pep Ventura al costat de la línia 2 del metro. Al llarg de la nit, les amigues van parlar i van somriure, mentre assaborien amanides, patés, formatges i pa amb tomaca, acompanyades de cerveses, sangria i aigües, per veure. Com a guinda del sopar, varen gaudir d’un suculent pastel de xocolata blanca i gelat de torró. Abans de passar a l’entrega dels regals van prendre cafès, tallats i infusions. Llúcia es recorda d’unes paraules de Luciano Pavarotti que deia que una de les millors coses de la vida és interrompre regularment qualsevol tasca per concentrar la l’atenció en el menjar. Havent finalitzat el sopar, van demanar dues ampolles de cava i van brindar per l’amic invisible i pel Nadal. La Imma va agafar la bossa plena de regals i va passar companya per companya per a què cadascuna capturés el seu regal invisible. Després van venir les fotografies i els mocadors, bolígrafs, llibretes, guants, postals, espelmes, collarets, polseres....

En arribar a casa Llúcia, va obrir la finestra i va escoltar la respiració tranquil·la de Badalona. Sense cap mena de dubte la festa de l’amic invisible havia estat engrescadora i divertida. Del calaix de l’armari va treure un petit quadern blau, i en silenci i des del silenci, va descriure alguns dels pensaments i dels sentiments que li havia despertat la trobada. Al finalitzar, l’amiga invisible, va amagar el quadern dins del calaix i el va tancar, demà, seria un altre dia. Badalona, 21 de desembre de 2010

Comentaris