DOS HOMES I UN DESTÍ: CATALUNYA

Fi. Què interès poden tenir unes petites lletres que comencen pel final, doncs conèixer l'inici de la història: "Estem a divendres vint-i-cinc d'agost de l'any dos mil sis. Anem a un acte del col·lectiu Nou Cicle. El picar de les gotes d'aigua en la finestra de cotxe, ens acompanya, en una tarda grisa i malenconiosa d'estiu. Miro el rellotge de les vacances, aquell on les agulles es desplacen més lentament, són les sis de la tarda. Uns núvols aventures, amb les motxilles carregades d'aigua ens acompanyen envers el nostre destí: la quarta trobada d'estiu que es fa a la masia de Can Mallol, al poble de Vilopriu província de Girona.
El paisatge passa de presa per la finestra del cotxe, i un seguit de pobles van quedant darrera nostre: Torroella de Montgrí, Jafre, Colomer...pobles medievals on s'ha anat desenvolupant, amb èxit, el turisme rural. La pluja és forta i persistent, i en el nostre viatge anem travessant carreteres locals desconegudes, fins arribar a la carretera que ens permet entreveure a una certa distància, el poble de Vilopriu.
Aparquem el cotxe, i preguntem a uns joves on es troba Can Mallol, ens responen cordialment, que és precisament la masia que tenim endavant de la nostra mirada; després, una mica més tard ens assabentem que és la casa del company Lluís Maria. La masia és medieval. Les seves pedres amb història ens donen la benvinguda, i ens resguarden de la pluja. Hi ha un jardí, amb gespa molt ben retallada, olorem el perfum de la seva terra mullada i de fons, quasi de manera imperceptible, una musica de jazz, es cola per les nostres oïdes. Al jardí les cadires ben disposades esperen als assistents; alguns pensem que sinó para de ploure, no es podrà realitzar l'acte a cel obert, però sembla que els núvols tranquil.lament comencen a marxar envers altres terres. Els arbres recent dutxats ens mostren somriures distesos d'estiu, i un entorn màgic pels nostres sentits, s'obre camí, per les meves emocions.
De mica en mica, es van destapant clarianes, els ocells alegres volen per sobre dels nostres caps. De cop, la campanada de l'església, sembla donar el tret de sortida, al presentador de l'acte, qui comença dient que a les properes eleccions autonòmiques hem d'aconseguir la gran majoria socialista. Assenyala que la feina que tenim és orientar la nostra gestió envers més socialisme i menys socialdemocràcia, i que uns dels nostres temes prioritaris han de ser el desenvolupament de la polítiques educatives i socials. Manifesta que el col·lectiu del Nou Cicle està amb el company Josep Montilla i el dóna tot el seu suport. Recorda que companys ja desapareguts com el Joan Reventós i la Marta Mata han portat vides compromeses amb el seu país, amb els seus ideals, i en definitiva, amb el Socialisme.
Seguidament, intervé, la neta de l'Alexandre Cirici, que ens parla dels joves i la seva participació activa dins de la societat. Demana que se'ls cedeixen més espais on participar i poder desenvolupar els seus projecte. Mentre ella va parlant, observo, que damunt l'escenari hi ha una finestra, un fanal fosc enganxat a la paret i una maceta sense flors; els meus ulls es desplacen per la terrassa de la casa. Després de la meva exploració visual, torno a les paraules de la jove, que diu que Catalunya està passant de ser d'uns quants per ser de tots. Comenta la importància de transformar la societat envers nous valors que no siguin la individualitat, la competitivitat, la intolerància... per què fer política és fer pedagogia.
La jove dóna la paraula a la Marina Bru, hi entre totes dues fan una mica de gresca, respecte al tema de l'edat. La Marina parla de la desapareguda amiga i companya Marta Mata i de la seva qualitat humana i de la seva creació de les escoles de mestres Rosa Sensat. Remarca que pedagogia és política però també és amistat.
Secretament, sense fer cap soroll, la nit es va desplegant pel voltant de tots nosaltres, i unes llums blanques a dalt de l'escenari passen a formar part del decorat. Pren la paraula, el company Antoni Castell, i diu que aquesta trobada és una forma de viure conjuntament tots plegats el nostre projecte socialista. Fa records d'absències: Joan Reventós, Marta Mata, Ernest Lluch. Manifesta que estem davant d'un moment important, una etapa iniciada pel Pasqual Maragall, i que marcarà un abans, i un després per bé del nostre Partit. Encara no ha arribat tota l'obscuritat de la nit, quan l'Antoni Castell, remarca, que l'acció de govern ha estat molt significativa, i que s'ha de donar continuïtat al projecte socialista; el socialisme que té voluntat de sumar i no de restar, que acull la diversitat, i que té un candidat que acull a tots, un candidat que ens representa a tots per continuar el camí (el camí que ha fet Ramon Obiols, Narcís Serra, Joaquim Nadal...) que ens ha fet grans, però també per anar més enllà, i ampliar el nostre projecte; el nostre partit representa la realitat total del país. Adreçant-se al company Josep Montilla li diu: - és un honor que duguis la torxa del projecte socialista, i vull que sàpigues que ens tindràs al teu costat.
La nit va disposant al cel el seu univers, per acollir al company Raimon Obiols, que amb to reflexiu, planteja alguns interrogants: què serà de Catalunya en els propers 10 o 15 anys; com evolucionarà el nostre país, en el nostre Estat, en el món, i com es respondran els reptes que tenim endavant. Diu que no vol estendre, malgrat el cel s'ha anat aclarint, recorda les paraules de José Rueda que deia "amanece que no es poco". Adreçant-se als companys Pasqual i Montilla, els diu que ells són necessaris i que nosaltres com fills són contingents. Diu que hem de pensar el que fem i pensar-lo bé. Assenyala que alguns dels problemes que tenim endavant, és com veuran les futures generacions allò que hem fet (sentiment d'identitat). Parla dels canvis tecno-socials que viu el nostre país: immigració, noves tecnologies. Pregunta, si volem un país més just o un país deixat a un mercat que crea situacions de majors desigualtats. El fanal llòbrec de la finestra s'ha encès, per a il·luminar les paraules d'en Raimon quan diu que allò que fem ja es veu, però que hem d'explicar per què es fan les coses que es fan i descriure amb senzillesa cap a on voler anar, i que és aquesta narrativa les que associacions com Nou Cicle volem ajudar a fer; una narració d'allò que anhelem per donar respostes als anhels dels nostres conciutadans.
Seguidament pren la paraula, el nostre Primer Secretari del Partit el company Josep Montilla, i manifesta que és la primera vegada que bé a aquestes trobades, (i nosaltres també). En relació als interrogants plantejats pel company Raimon d'on estarem en el futur. Comenta que estem en una revolució tecnològica, del coneixement, de la globalització i d'altres fenòmens que fan que la realitat vagi canviat molt ràpidament. L'escolto parlar i tinc la sensació que és un home que té el concepte de responsabilitat arrelat, que té conviccions profundes i que és un home d'acció, un home de fets. Diu que la realitat sempre és complexa però sobre tot en períodes de transició i que hem de tenir un mapa que ens permetrà crear un camí coherent, un projecte que cohesioni a tots els/les ciutadans/es. Fa un reconeixement de la feina realitzada pel company Pasqual Maragall, dient, que amb Pasqual Maragall, els socialistes hem obert camí, i que els/les catalans/es tenim dret a un govern que treballi per una societat més justa i igualitària. Tenim un Estatut per mols anys. Parla del suport que ha rebut del company Pasqual Maragall, i assenyala que més enllà de les personalitats i punts de vista diferents, els/les socialistes compartim les bases que han anat construint el projecte socialista: "Ara és l'hora dels catalans, ara es donen les condicions per a què des de l'autogovern es donin respostes a les necessitats dels catalans i catalanes". Finalitza el seu discurs manifestant que el PSC és el partit que millor representa a la societat catalana.
Torna a sonar la campanya de l'església, i el seu só va relliscant per l'aire: Montilla President!. A dalt de la casa, a la terrassa, un fotògraf pren fotos des d'altra perspectiva, i a sota, els periodistes, confeccionen la seva notícia.
A continuació, surt a l'escenari el nostre President de la Generalitat, el company Pasqual Maragall, dient-nos que sempre ens quedarà Nou Cicle, aquells organismes que estan pensats per pensar. Respecte al tema dels joves, respon que la joventut s'ha de saber guanyar els seus espais, ser exigents i lluitar. Comenta que l'espai de Catalunya, d'Espanya, de tothom és Europa, i diu: - nosaltres som Europeus, el nostre escenari és Europa, i qui mana per definició en el món és la dreta, i nosaltres hem de saber que no se´ns regalarà res, però que això pot canviar si ens mullen millor des del nou espai que tenim: Europa. El poder de les idees, de la voluntat, i del poble poden imposar-se per sobre del poder de les dretes. Demana que s'unifiquin la Catalunya que mira cap a Europa i la que mira al Sud, a les terres de l'Ebre.
Un proverbi xinès diu que el vi deu flotar lliurament quan els amics autèntics es troben. En aquest cas, podríem dir, que les forces de la naturalesa han fluït harmònicament, per a què la trobada dels amics/amigues socialistes, hagi pogut portar-se a terme. El cel, poc a poc, s'ha anat tornant transparent, i en la seva transparència les estrelles han aparegut com si fossin una estelada de bombetes il·luminades i de realitats desitjades: Montilla President! "

Comentaris