LA DONA DE BLAU (8)

En allò més obscur de la fosca falguera
un petit follet he descobert.
Flors i fil de seda el vestien,
Mentre deixava que passés el dia
en espera de l' obscuritat.

Llançat sobre el molsa i al seu costat
havia un nen, en plomes abrigat,
de rostre molt blanc i el cabell fosc.
Mentre ella mirava el crepuscle,
en espera de l'obscuritat.

A la vora de la dama vaig seure, callat,
i sense saber o no si parlar-li de quelcom,
doncs res venia a la meva ment.
Més la dama em va dir: que amable eres
d'esperar també l'obscuritat!

"Et trobes perduda? Inquirí a la dama"
"o és que és aquesta verda falaguera el teu llit?"
"creus tu que aquesta nit vindrà algú més?"
Ella va somriure i va començar a cantar
al seu petit follet.

Aquest dormia, i ella em contava
del mar i de la terra,
la profunda màgia,
i em va parlar d'encants potents i antics.
"Usa'ls bé i siguis agosarat", em va dir
"quan els pronunciïs al vesprejar".
"Puc usar-los jo?" La dama va somriure
mentre al nen del terra va agafar.
"Clar", em va dir, "perquè aquest és el teu premi
per quedar-te aquí fins que al cel
la lluna hagi sortit."

Vaig prendre seient al seu costat, pensarós,
vigilant, quan de cop vaig escotar un soroll
de galop a través de les falgueres
"M'esperàveu, senyor dels meus somnis?"
va mussitar la veu d'altre follet.
29.-


Un noble follet vestit d'heure ,
armat d'espasa i amb daga al cinyell
va aturar el seu cavall entre les falagueres
Oh! El meu cor tremolava de por
al veure els seus negres ulls.

Va arribar la nit; els ocells callaven,
la lluna sortia darrera la muntanya.
De prompte, em vaig sentir abandonat.
"No dubtis, que tu mateix has bordat
el teixit de l'amistat."

Em va dir la dama, aixecant la seva destra.
Lluïa al seu front bella diadema
on la lluna mirava la seva llum.
"Voldràs concedir-li algun premi ?,
va preguntar al seu senyor.

"A aquest vigilant, amic valent?"
"és enemic, i l'ha estat sempre"
va respondre el follet, i ella va dir "no",
"perquè entre les falagueres ens va guardar",
Em va somriure el cavaller.

"No sabia que algú ens volia bé,
i la seva veu va sonar com un cascavell,
mentre treia d'un dit un anell.
"Aquest a la terra et mantindrà unit
va dir, i a la màgia, també".

La gemma era blanca com la lluna,
i l'aire arrossegava una trista música.
La dama i el cavaller muntaren
i pel bosc a galop van marxar.
Jo em vaig quedar sol.

Que no existeixen follets diu la gent.
Jo he escoltat les seves veus molt clarament,
i quan em sec entre les falagueres,
alguns encantaments jo mateix he fet
que la dama em va ensenyar.

L'anell sempre porto a la meva mà
i amb la seva pedra em sento protegit.
i a vegades trobo als meus dos amics
en el bosc de falagueres amagades,
en secret.
30.-


De què existeix màgia estic ben segur
i quan el sol deixa pas a allò obscur,
a la terra en la meva ànima bategar sento,
i mai llançaré dels meus pensaments,
a la dama follet i al seu cavaller.

S'ha fet de nit, en Xavier tanca el llibre i recorda als seus amics. Sap que si l'afecte és dèbil, acabarà per desaparèixer; però si es fort, la seva fortalesa augmentarà en amor envers els amics absents:" no hi ha res ocult que no arribi a descobrir-se, ni secret que no vingui a conèixer-se. Allò que jo us vaig manifestar ahir en la obscuritat, digueu-ho avui a la llum, i allò que us vaig detallar amagadament l'oïda, prediqueu-ho sobre los terrats..." Mt.10, 27.

Ha passat una estona, en Xavier, surt del seu silenci. Un silenci solitari on el seu cor descobreix les experiències de la vida i de l'amor. Perquè quan el seu cor resta en silenci, la inspiració apareix i la visió s'aclareix. En el desvetllament silenciós de la nit, en la calma del desert, en els cims solitaris de les muntanyes, en la plàcida mar, la il·luminació emana de la ment, el cor s'infla i l'esperit adquireix ales per a remuntar-se al cel. Sent que aquest silenci intern és l'indicador del domini complet i conscient sobre tot el seu cos; i que és l'eina essencial que li aixeca envers la seva gesta poètica i literària

"Setembre mullat
d'insistents obscuritats.
Pluja i vent
somiaran paraules
quan, tot sovint,
equivocacions recullo
cercant el temps
a frec de plec".

L’Elena arribarà aviat de la feina. Són les nou de la nit i la lluna està clara.
- Xavier?
L’Elena ha arribat. L’Elena i el seu marit s'abracen i es donen un petó amb una tendresa agradable. L’Elena seu a l'altra butaca vermella davant d’en Xavier. Es miren. Xavier la troba resplendent.
- T'agrada anar a Betúlia? –pregunta l’Elena.
- Sí
En Xavier amb suavitat li agafa la mà.
- Aniràs molt de temps?
- Com?
- Què si has pensat quant temps aniràs?, diu l’Elena delicadament.
- Sí, ... encara que...
- No ho saps, és això, – finalitza l’Elena, amb un to diferent.
Xavier l'acarona la mà.
- Vaig a preparar quelcom de sopar.
Xavier pensa en la dona blava, en aquell somriure compartit. Té alguna cosa que contar?. Silenci. L’Elena ha començat a traginar a la cuina. S'escolta els soroll dels plats, dels coberts i la seva veu,

31.-