Ara que ja han passat uns dies i puc parlar del tema amb una certa tranquil·litat, t'explicaré què em va passar a l'ascensor del Centre Comercial l'Estrella Daurada. Recordo que ens vam quedar aturats entre la planta vuitena i novena. Primer tots vam coincidir a creure que era només una aturada instantània, vàrem deixar passar uns minuts i vam tornar a prémer els botons, però l'ascensor no es movia. Llavors va ser quan vàrem començar a posar-nos una mica neguitosos. A l'ascensor érem vuit persones: una mare d'uns trenta-cinc anys, més o menys, amb una nena d'uns deu anys, un home d'uns quaranta-cinc anys, tres joves entre divuit i vint anys amb somriures trencats per pírcings i pors, un jove d'uns trenta anys que portava uns llibres a la mà i jo. El temps anava passant i no sentíem cap soroll. El jove dels llibres va dir de trucar per mòbil i vam descobrir que allà dins, no hi havia cobertura. Les joves es van començar a desesperar, la senyora que duia la nena, els va haver de demanar que callessin. Teníem la sensació que l'aire s'escapava per algun forat. Jo sentia com una gota de suor es passejava per la meva cara i com el meu cor bategava amb un ritme més accelerat. L'home semblava tranquil. Era la veu que ens oferia serenor. El temps es va allargar com si fos una goma d'aquelles que s'estiren i no es trenquen mai, fins que vam escoltar la veu d'algú que deia: "torneu a prémer el botó que l'ascensor ja funciona". Dèbils somriures van aparèixer als nostres llavis. Volíem volar com els coloms d'aquell petit indret i veure el cel.
Ara que ja han passat uns dies i puc parlar del tema amb una certa tranquil·litat, t'explicaré què em va passar a l'ascensor del Centre Comercial l'Estrella Daurada. Recordo que ens vam quedar aturats entre la planta vuitena i novena. Primer tots vam coincidir a creure que era només una aturada instantània, vàrem deixar passar uns minuts i vam tornar a prémer els botons, però l'ascensor no es movia. Llavors va ser quan vàrem començar a posar-nos una mica neguitosos. A l'ascensor érem vuit persones: una mare d'uns trenta-cinc anys, més o menys, amb una nena d'uns deu anys, un home d'uns quaranta-cinc anys, tres joves entre divuit i vint anys amb somriures trencats per pírcings i pors, un jove d'uns trenta anys que portava uns llibres a la mà i jo. El temps anava passant i no sentíem cap soroll. El jove dels llibres va dir de trucar per mòbil i vam descobrir que allà dins, no hi havia cobertura. Les joves es van començar a desesperar, la senyora que duia la nena, els va haver de demanar que callessin. Teníem la sensació que l'aire s'escapava per algun forat. Jo sentia com una gota de suor es passejava per la meva cara i com el meu cor bategava amb un ritme més accelerat. L'home semblava tranquil. Era la veu que ens oferia serenor. El temps es va allargar com si fos una goma d'aquelles que s'estiren i no es trenquen mai, fins que vam escoltar la veu d'algú que deia: "torneu a prémer el botó que l'ascensor ja funciona". Dèbils somriures van aparèixer als nostres llavis. Volíem volar com els coloms d'aquell petit indret i veure el cel.
Comentaris