LA FUGIDA

Aquella nit, l'Àfrica va mirar darrera la finestra. Una lluna plena guardava el cel, la seva decisió estava presa, ja res podria fer-la tornar enrera; abandonaria el continent més vell de món i a l'home més maquiavèlic que havia conegut fins aquell moment. Tornaria a casa malgrat, tots els perills que aquest canvi de rumb li poguessin suposar.
Es va ficar al llit. La fredor del llençol va cobrir les seves pors i va intentar dormir però eren tantes les inquietuds que l'atemorien que el so va restar segrestat per un munt de pensaments que volien escenificar, amb la minuciositat dels crims ben planejats, tot els moviments del dia següent. Si tot sortia bé, aviat passejaria per Barcelona, la ciutat en perill.
Abans que sonés el despertador l'Àfrica es va aixecar, va ficar-se a la dutxa i va deixar que l'aigua freda calmés les seves angoixes. Ell li havia dit que estaria fora una setmana, seria una trampa?, l'estaria observant?. Va pensar que era millor no pensar-hi i va canviar la brúixola de les seves especulacions.
Es va mirar en el mirall de la porta exterior de l'armari. El temps havia deixat les seves empremtes, però encara era una dona bella. Va obrir l'armari de bat en bat i, enmig d'un ordre desordenat, va anar agafant algunes senzilles penyores del seu imponent vestuari. Volia que el seu equipatge fos lleuger, perquè sabia que seria incapaç de carregar, per una banda, amb un equipatge feixuc i, per l'altra, amb el pes dels seus temors. Va agafar la vella maleta negra, aquella que l'havia acompanyada feia quinze amb anys en un viatge ple d'il·lusions i projectes, i la va obrir sobre el llençol de seda: un jersei de coll alt marró, la camisa blanca, els pantalons de ratlles diplomàtiques, uns texans, i un vestit negre serien suficient per vestir un nou cos i una nova ànima. A la bossa de mà ficaria les pastilles pel mareig, el visat de sortida, el passaport, el bitllet de vol, les ulleres de sol, les targetes, el mòbil, i un portamonedes amb diners en efectiu.
Damunt el tocador el mòbil, amb melodia clàssica, va sonar tres cops. Sabia que seria ell, no volia parlar però sinó ho feia, podria sospitar.
- Hola nena, encara estàs dormint?
- No. Fa una estona que m'he aixecat i anava a prendre un suc de taronja, perquè em truqués tan aviat?
- Tinc males notícies. Les coses no han sortit com esperava i hauré d'estar fora uns dies més.
- Què ha passat?
- El nostre comprador diu que els diamants entregats són falsos. He hagut de cridar el nostre verificador de diamants però resulta que es troba tancant un negoci a Barcelona i no arribarà fins un parell o tres de dies.
L'Àfrica, amb l'aparell enganxat a l'orella, sentia com el seu cor s'accelerava al compàs de les paraules d'aquell home poderós. Només desitjava estar lluny molt lluny, d'aquell món de magnats poderosos que movien fils invisibles modificant el curs d'esdeveniments humans.
- Àfrica vull que et compris un vestit de nit. Quan arribi tenim un sopar amb el cònsol espanyol a Namíbia i vull que estiguis preciosa. Et portaré un regal.
- T'esperaré per anar a comprar el vestit tots dos, ja saps que em refio del teu bon gust.
- Com vulguis. Què faràs avui? Penses continuar amb els teus projectes per eradicar la fam al món o trobar pous al desert? ja ja ja ja ja ja!
- Ja saps que des que et vaig conèixer només tinc un projecte, amor meu: Tu. No triguis a tornar.
- Nena, sigues bona en la meva absència. Adéu.
L'Àfrica va penjar el telèfon. Va encendre un cigarret i va inspirar amb profunditat, omplint els pulmons fins l'últim racó. No hi havia temps a perdre. El contacte de l'operació ja era a Barcelona. Arribaria a temps abans què passés quelcom?. Devia d'afanyar-se, Barcelona l'esperava.