EL TREN

Quan els ulls d'Àngel es van trobar amb els de la dona, va sentir que guardaven un secret inconfessable. Encara era jove, amb la boca petita i tendra. Un coloret suau cobria les seves galtes. Va pensar que era una dona bastant atractiva. El dolç olor del seu perfum omplia l'aire.
- Hola, em dic Àngel.
- Encantada, em dic Anna. Àngel no va poder evitar fixar-se en les seves cames. La seva veu sonava amb melodia, les consonants i les vocals ballaven la dansa dels set vells.
Des dels dies d'estudiant universitari a la facultat d'enginyeria informàtica fins la seva direcció general a Vodafon sempre s'havia considerat un expert en bellesa femenina, i encara ho continuava essent. Aquella dona no cabia dubte li havia fascinat. Sí, quelcom en aquella mirada havia despert la seva inquieta i moguda curiositat.
- Quan la meva veu calli amb la mort, el meu cor li continuarà parlant!
- Tagore?
- Si, Tagore.
- Li agrada?
- Si, encara que penso que li manca rigor intel·lectual, és un dels meus poetes preferits. – Àngel se sentia carismàtic.
Àngel notava com estava còmode parlant amb aquella dona, era quelcom distinta d'altres dones que havia conegut, desprenia simpatia, era oberta i tenia la sensació d'haver-la conegut abans. Va pensar que sempre havia tingut sort amb les dones. Les agafava i les deixava a voluntat. Mai s'havia implicat del tot, no li agradaven els compromisos massa formals. Des de ben jovent va descobrir que la realitat del sexe, feia desaparèixer el misteri del romanç, la raó mai s'havia de veure ennuvolada per les hormones. L'agitació dels seus sentiments durava fins que s'havia anat al llit amb la dona.
Cap dels dos viatgers va interrogar a l'altre respecte els motius del seu viatge.
- Què pensa, s'ha quedat molt callat?
- En què la darrera sempre és la millor...
- La darrera?
- Si, la darrera oportunitat que la vida ens presenta.
El tren serpentejava, un silenci tens es va seure entre tots dos, corria per un camp travessat per interminables dibuixos de camps, llacs, boscos i túnels...
Anna va sentir una punxada al cor, perquè aquell home sabia que només li quedava una oportunitat per canviar el seu destí?
De prompte un soroll fort, cristalls trencats, crits... El tren descarrilava, el viatge arribava al seu fi, i en qüestió de segons, el pànic es va apoderar de tots...