JO RECORDO

Recordo les mil bombetes brillants de la teva mirada ficant-se en l'univers finit dels meus ulls.

Recordo aquells dies de sorra, mar i vents suaus a la vora de la platja, quan el temps no existia i la ingenuïtat ens duia de la mà.

Recordo el teu somriure encantador, les teves mans allargades de pianista i la polsera que duies a la mà esquerrana de color blau; el color dels àngels com el teu nom.

Recordo la teva mirada penentrant, tot just quan una llàgrima va saltar dels meus ulls, i es va paralitzar convertint-se en un somriure de pluja.

Recordo la tarda que estàvem asseguts al bar de La Rambla, aquell que tenia penjats quadres mariners a les parets, i es va caure la coca-cola damunt del meu vestit blanc, i com va botar l'espurna del meu cor.

Recordo aquelles tardes de música, de llibres, de llargues conversacions. Aquells anys d'estudis a la universitat, d'emocions i projectes compartits. Aquell temps on la joventut evocava les seves millors paraules, i fantasiavem amb un món ple de possibilitats.

Recordo els teus ulls blaus i tendres, la teva boca dolça, el teu coll encisador, la teva veu afalagadora, el teu suaus cabells rossos, les teves tíbies mans, l'aroma del teu cos, el teu caràcter tranquil, el teu amor silenciós i...

Recordo aquell secret que fa anys que m'acompanya, que es nega a abandonar-me; que durant el dia em persegueix darrera de qualsevol cantonada, en la mirada d'algú, en el perfum d'una una flor; que durant la nit apareix disfressat de somnis de passió. Si, un secret amagat en una caixa de fusta pintada d'argent i blanc.

Recordo els anys d'infantesa, quan al cor duien gravats el joc i la fantasia com emblemes del nostre petit món. Dies on els protagonistes eren els contes, els colors, els dibuixos, els cromos, les nines, les bicicletes, els patins..., dies sense rellotges, sense responsabilitats, dies sense presses, dies on la vida quedava recollida entre cotons de sucre i mel.

Recordo un estiu a un poble d'Aragó. Un camí ple de grans arbres, al costat un riu amb caudal. Encara evoco el so de les seves aigües cristal·lines, l'olor de l'herba fresca, la processó silenciosa dels núvols al cel, la caiguda de les fulles dels arbres al terra, una catifa plena de colors: verd, marró, taronja..., les campanades del rellotge de l'església, però de tots els records d'aquell estimat estiu, sempre conservaré el mirall d'estrelles que penjaven del cel.

Recordo el dia en què et vaig conèixer. Com la teva forma de mirar em va ampliar l'horitzó. Com la teva forma de parlar em va descobrir la màgia del llenguatge i com la teva forma de comportar-te em va ensenyar a mirar-te. Penso de quina manera més estranya es va colar la teva mirada al meu sentiment; una mirada que m'acompanyarà per sempre, per tota l'eternitat!

Comentaris

JORdina ha dit…
Moltes gràcies pel poema Carmen! M'ha agradat molt! Ens veiem demà, que suposo que farem poesia vermella, no només pel color del socialisme, sinó també pels números del pressupost de la Generalitat ;-)!

Una abraçada