RETALL DE FICCIÓ

El temps avança i jo l'acompanyo. Miro enrera i em trobo amb la seva mirada de mar i fred, de blau i gris. De vegades, penso en ell. Agafo paper i pren nota de les meves impressions: la seva manera lliure de vestir, les seves ulleres de disseny, les seves dissertacions, les seves afeccions, i per damunt de tot les seves paraules, el seu llenguatge, la seva manera de ser i de viure.
Tolstoi diu que el temps no existeix, però jo tinc consciència de record de tot el temps en què no he vist aquells ulls de mar. Visc en un present infinit, que mor a cada instant, i intento atrapar fragments d'un passat finit.
Dins dels meus records sorgeix el relat d'una història maquinada; una narració solcada per onades de ficció. Una ficció que procedeix del regne del jo, de l'ànima, del cor i de la ment. Aquesta quimera m'atorga la facultat de veure coses que no són, i donar vida a un subjecte novel·lat amb ulls de mar i roig.
Accedint al llenguatge, abandono la meva condició solitària, i aquesta trobada de paraules amb ell, em permet trobar-me amb mi mateixa. Crear un llenguatge significa imaginar una forma de vida, una forma de ser. Diuen que les paraules convoquen els objectes del món, que només així acudeixen davant la nostra presència. Potser jo amb les meves paraules hagi intentat convocar-li al món de la meva ficció.