SILENCI I PARAULA

SILENCI I PARAULA

El silenci és un mur que s’interposa entre nosaltres i el món, i les paraules, finestres que anem obrint en aquest mur i que ens permeten anar contemplant fragments del món. Segons aquesta imatge, la paraula ens descobreix l’objecte, ens el revela. Accedir al llenguatge és llavors accedir al món. Per això donar amb la paraula té quelcom de màgic: fa aparèixer la cosa.
El món no només està lingüistitzat, està també literaturitzat. L’estructura narrativa dóna sentit, orienta, allò que de fet és experiència caòtica i desordenada. El coneixement l’obtenim a través del relat, de la història que es converteix d’aquesta manera en allò que els comunicòlogues anomenen referent primordial; l'experiència viva proporciona: ambient, emoció, i sensacions. Potser sigui propi dir que el nostre món està impregnat de textos.
La comunicació humana és un problema de compartir quelcom: un espai públic, formar part d’un mateix conjunt (comunitat); compartint espais es comparteixen i es generen valors. La comunicació és bona quan aconsegueix contagiar als demés; tots estem ficats dins d’un procés comunicatiu. Llavors la comunicació política es desenvolupa dins el territori que Habermas va definir com espai públic i ve determinada per aquells missatges que pretenen el bé comú.
Avui més que mai necessitem tornar de nou als codis universals: amor, vida, mort..., apropar-nos a una comunicació més sensorial que cerebral. Allò que alguns anomenen treure sentit dels sentits. Tenim la necessitat de construir una bona història, un bon relat que ens apropi allò més simple, la nostra quotidianitat, a fi de començar a transformar la nostra forma convencional d’instal·lar-nos al món i de tractar-nos els uns als altres.