PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

13 d’abril 2011

ESTACIÓ DE MORT, ESTACIÓ DE VIDA

al

Són les cinc i deu de la tarda. Pujo a l’estació del metro de Pompeu Fabra per anar fins l’estació del Clot. Davant meu una dona de mitjana edat llegeix un llibre que es titula “No puc aprimar-me”, i jo des del meu seient penso que ja m’agradaria a mi aprimar-me uns quilets, però en aquests moments existencials tinc altres coses més importants que gastar esforços en perdre calories o ficar-me dues talles més de sostenidor, perquè al contrari que els homes sempre he cregut que la grandesa d’una dona s’estén més enllà de les seva bellesa estètica. És migdia i el vagó acull a molts turistes, es nota que el bon temps ha avançat les vacances de Setmana Santa.


_____________________________________________________________ Tanco els ulls i em deixo bressolar pel moviment del metro. Somnio desperta. Recordo aquelles mans misterioses i agraïdes que un dia van recórrer el meu cos; mans suaus que van saber enfilar-se per la camissa obrint lentament cadascun dels seus botons; aquella petita llengua juganera mossegant-me els llavis. Després d’aquell primer inimaginable encontre em vaig prometre que allò no tornaria a passar-me mai més, fins que un any mes més tard van tornar a coincidir-hi en un lloc inesperat, i no vaig poder fugir dels seus recuperats encants. Encara recordo aquells llavis fent-me pessigolles a la nuca i el coll. De nou vaig cedir a aquelles mans que es van ensenyorir-se de la meva pell i de la meva consciència; aquelles mans que per sota de la faldilla van obrir les meves línies íntimes fins arrancant-me tots els gemecs del món.


_____________________________________________________________ De prompte un soroll ensordidor em trec dels meus pensaments. El metro s’ha parat en sec i per l’altaveu una veu femenina ens comunica als passatgers que durant uns deu minuts el metro restarà aturat fins que s’arregli l’avaria. La gent comença a mormolar, i el senyor del meu costat que fins ara llegia el diari surt del seu silenci per dir-me que potser algú s’ha llançat al metro per tal de treure’s la vida. Entorno els ulls, les parpelles em pesen. La tristesa s’ha instal·lat al meu rostre perquè al meu pensament han aparegut records que estaven amagats a un lloc llunyà; imatges que durant un llarg temps em va acompanyar: aquell jove que un dia va decidir que jo i altes persones fossin espectadors d’una terrible decisió; aquell jove que un dia va pensar que la foscor del metro es menjaria totes les seves desventures, sense saber que aquell fet seria el començament d’un nou trajecte de vida; aquell jove que va trigar temps a recuperar-se; aquell jove que un bon dia va aparèixer i després va desaparèixer deixant empremtes inesborrables.


______________________________________________________________ Transcorreguts els deu minuts i amb total puntualitat el metro comença a funcionar. Deixo que el present em torni a segrestar acomiadant-me d’aquell esdeveniment que va canviar els rails de la meva existència. Dos parades més, i arribo a l’estació del Clot. Les portes s’obren, em barrejo entre la multitud que espera en l’andana altres destins, i enfilo les meves passes en direcció a la línia vermella per agafar el metro que em portarà fins a l’estació de Catalunya. Pujo i baixos escales mecàniques, recorro passadissos fins arribar als ferrocarrils de Catalunya. Només manquen cinc minuts per a què surti el ferrocarril. Aviat hauré arribat a Gràcia. Destapo la bossa per treure les claus.


_____________________________________________________________ Obro la porta de casa, en Jaume totalment recuperat surt al meu encontre, ens mirem des de la foscor del passadís i ens abracem; apropa la seva boca als meus llavis, em dóna un petó humit i suau, i escolto les seves paraules esmunyint-se per la meva orella: “Com t’ha anat la feina amor meu”.

0 Comments:

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home

 
contador de visitas
contador de visitas