LLÀGRIMES DE DONA

L’habitació és foca i freda. La miren amb llunyania als ulls, es nota que no l’estimen ni com a dona ni com a persona, (a sobre no porta ni faldilla ni escot), i li recomanen que no plori perquè plorar és signe de debilitat. Mira per la finestra, i pensa que li dóna ho mateix que les llàgrimes siguin un signe de debilitat o d’inferioritat. I mentre li parlen amb fermesa des d’un territori allunyat de tot sentiment i de tota emoció, sent que les llàgrimes seran la pluja que netejarà el seu cor de tanta indiferència i insolidaritat, i seran l’aigua que calmarà el seu dolor d’incomprensions i mentides.

I plora amb ganes i amb força sentint el poder de les llàgrimes quan t’alleugereixen en moments de patiment, t’alleven en moments de goigs, t’acompanyen en moments d’enyorança i t’abracen amb dolçor en moments de soledat.

A cas hauria d’avergonyir-se per ser dona i plorar?... Deixa que les llàgrimes aflorin des de molt endins del seu interior i formin bassols on poder mirar en cada moment els seus compromisos ideològics i personals. Plora per les injustícies desconsiderades, per les acusacions fetes sense necessitat de comprovar la veracitat dels fets; plora per aquells rostres que s’amaguen darrera una línia telefònica i són incapaços de mirar directament als ulls, i parlar-ne des de la franquesa i amb voluntat d’igualtat.

Surt de l’habitació de la confusió i veu com les tenebres han cobert el cel dels seus sentiments i per alliberar-se de tanta nebulositat i mal temps deixa caure una darrera llàgrima per cada paraula inadequada o manipulada; altre llàgrima per totes les paraules no dites i callades, i una més, per totes les llàgrimes derramades per totes les Dones del món, i així amb un nou resplendor a la mirada se sent una dona més forta i millor.

Badalona, 22 de febrer de 2013