CATALUNYA EN POSITIU
Abans d’arribar a casa m’he apropat a veure la nova cafeteria que han obert
al barri. Miro l’interior, i em sembla acollidor. Entro. Em crida l’atenció un
arbre dels desitjos, plantat en un racó del local, decorat amb petites llums de
colors que romanen apagades. Mentre espero que em portin un cafè amb llet, la
conversa efusiva de dos homes, que estan asseguts darrera meu, em crida
l’atenció. Parlen del procés independentista, i mentre, un d’ells manté que
Puigdemont va fugir i no tornarà de Bèlgica, l’altre sosté que tornarà i serà
investit President.
Percebo que el procés independentista encara continua generant tensions, i penso
que seria bo que els/les ciutadans/es comencessin aprendre consciencia de la
importància que tindria que Catalunya tornés a ser un espai de trobada i no de
confrontació. La conversa dels homes em porta a reflexionar sobre un nou procés
que impulsi una Catalunya unida i empàtica, que fomenti l’economia i l’ocupació,
la sanitat i l’ensenyament; un procés on triomfi l’ànim, la cordialitat,
l’humor, el perdó i la reconciliació, perquè per construir una nova Catalunya caldrà
ser generosos i estendre les mans. Una Catalunya on torni l’orgull de totes les
persones de ser i pertànyer a Catalunya. L’intent per construir des de la
bondat una consciència col·lectiva de país, que valori les seves arrels sense
necessitat de trencar lligams amb la resta de comunitats; una Catalunya oxigenada
que torni a somriure i a il·lusionar a tothom.
Segurament que aquells que creuen, cegament, en el procés independentista
pensaran que ja ha passat Nadal per practicar empaties, abraçades i petons;
però potser s’equivoquin en no voler admetre que la generositat és el primer
impuls per construir una Catalunya en positiu, pel desenvolupament del país i
la supervivència; exercir l’empatia, és un exercici de imaginació, primer per reconèixer
a l’altre, i després per posar-se en el lloc de l’altre; sortir del petit mon groguenc
i avançar envers la construcció de la convivència i la pau social.
Acabo de beure’m el cafè. M’aixeco. Les llum apagades de l’arbre dels
desitjos s’han encès de cop, i penso que potser sigui una senyal inesperada, el
primer pas per a què Catalunya passi de l’enfrontament a la concòrdia, del joc al
treball, de la incertesa a la seguretat, de l’enrenou al diàleg, de la foscor a
la llum.
Badalona, 11 de gener de 2018
Comentaris