CATALUNYA EN POSITIU



Abans d’arribar a casa m’he apropat a veure la nova cafeteria que han obert al barri. Miro l’interior, i em sembla acollidor. Entro. Em crida l’atenció un arbre dels desitjos, plantat en un racó del local, decorat amb petites llums de colors que romanen apagades. Mentre espero que em portin un cafè amb llet, la conversa efusiva de dos homes, que estan asseguts darrera meu, em crida l’atenció. Parlen del procés independentista, i mentre, un d’ells manté que Puigdemont va fugir i no tornarà de Bèlgica, l’altre sosté que tornarà i serà investit President.  

Percebo que el procés independentista encara continua generant tensions, i penso que seria bo que els/les ciutadans/es comencessin aprendre consciencia de la importància que tindria que Catalunya tornés a ser un espai de trobada i no de confrontació. La conversa dels homes em porta a reflexionar sobre un nou procés que impulsi una Catalunya unida i empàtica, que fomenti l’economia i l’ocupació, la sanitat i l’ensenyament; un procés on triomfi l’ànim, la cordialitat, l’humor, el perdó i la reconciliació, perquè per construir una nova Catalunya caldrà ser generosos i estendre les mans. Una Catalunya on torni l’orgull de totes les persones de ser i pertànyer a Catalunya. L’intent per construir des de la bondat una consciència col·lectiva de país, que valori les seves arrels sense necessitat de trencar lligams amb la resta de comunitats; una Catalunya oxigenada que torni a somriure i a il·lusionar a tothom.

Segurament que aquells que creuen, cegament, en el procés independentista pensaran que ja ha passat Nadal per practicar empaties, abraçades i petons; però potser s’equivoquin en no voler admetre que la generositat és el primer impuls per construir una Catalunya en positiu, pel desenvolupament del país i la supervivència; exercir l’empatia, és un exercici de imaginació, primer per reconèixer a l’altre, i després per posar-se en el lloc de l’altre; sortir del petit mon groguenc i avançar envers la construcció de la convivència i la pau social.

Acabo de beure’m el cafè. M’aixeco. Les llum apagades de l’arbre dels desitjos s’han encès de cop, i penso que potser sigui una senyal inesperada, el primer pas per a què Catalunya passi de l’enfrontament a la concòrdia, del joc al treball, de la incertesa a la seguretat, de l’enrenou al diàleg, de la foscor a la llum.



Badalona, 11 de gener de 2018

Comentaris