EXISTENCIA 5G

Avui no sé perquè m’he aixecat pensant on viu el jo dins del cos humà. Antigament es creia que el jo, la consciència, l’ànima tenia el seu lloc al cor; ha passat molt de temps des d’aquell plantejament. Fins fa poc el cervell era el centre neuràlgic on s’allotjava la intel·ligència, l’emoció, la raó, en definitiva, el jo. I ara?!

Miro al voltant i no deixo de sorprendre’m. Ahir a l’informatiu de la nit una noticia senyalava que comencen a proliferar unes nines de silicona i plàstic; un objecte consumit per persones que se senten soles; alguns dels seus consumidors inclús les treuen a passejar com si fossin persones. Enji Nakajima un japonès de 62 anys, en una entrevista, va manifestar que se sentia feliç amb la seva acompanyant,( anomenada Saori), amb la que afirmava viure en harmonia.

La tecnologia està canviant el nostre món: la manera de comunicar-nos i les formes de viure. Un nou concepte de família, amb l’aparició de parelles joves, que no volen tenir fils (child-free) és un dels seus exemples; també l’augment d’existències individuals obertes a un món ple de possibilitats. Doncs bé, en aquest món cada vegada més tecnificat, un núvol s’està estenent i, no pensa aturar-se: la indiferència. Un núvol on tots els comportaments s’hi valen; caben tots els desitjos sense exclusió; tot pot escollir-se a plaer: des d’allò més pràctic a allò més exotèric, el vell i el nou, la vida ecologista i la vida tecnificada, dins d’un temps sense coordinades estables. Un temps desincronitzat, abstracte, sense narració.

Veiem cada dia més a prop, com les persones mimetitzades amb les noves tecnologies ens perden dins d’un desert, que ens aïlla; cadascun recorrent el nostre desert individual incapaços d’apropar la nostra mirada a la de l’altre, al del costat, al de davant. No content amb produir solituds aïllades el sistema capitalista ocult, per tal de continuar exercint el seu control social, mou els fills de la nostra vida generant també els nostres propis desitjos: el desig d’estar sol, cada vegada més sol, fins que arribi un moment, que potser no ens suportaren ni a nosaltres mateixos. La soledat vinculada amb si mateixa a través del mirall negre d’una pantalla. 

Una societat postmoderna que hiperventila un important desafecte emocional: relacions ràpides que no comporten un compromís profund; negació de qualsevol mostra de vulnerabilitat; desenvolupament de la pròpia independència afectiva; por a la decepció, al patiment, a les pèrdues, a les passions descontrolades. En definitiva, un model de societat, que rebutja els sentiments, que obstaculitza les emocions. El sentiment resulta desagradable para una societat que vol mostrar-se discreta i insensible davant les seves senyals: incomoditat a l’hora d’exhibir les passions; incomoditat davant les declaracions d’amor; incomoditat davant el llament, el dolor i l’angoixa. Aquests només són alguns indicis, que evidencien la mort dels sentiments dins del procés d’individuació i deshumanització de l’ésser humà.

Un procés que també comportarà la desaparició progressiva de les gran identitats socials per tal de portar-nos envers una homogeneïtat de l’ésser humà: allò masculí i allò femení es barregen perdent les seves característiques diferencials; admissió de totes les formes de sexualitat; legitimació de tots els models de vida; acceleració en els canvis de satisfacció; l’ètica dels valors transformada en ètica hedonista i permissiva, produint individus insatisfets, flotants i fragmentats.  

L’home postmodern cerca el seu jo entre el cor, la raó i el mòbil 5G.

#paraulesambaroma

Badalona, 7 de  març de 2019