LA SOLEDAT NO DESITJADA
Com cada tarda l’avi es va anar cap el centre social per
veure al seu amic i, jugar l’habitual partida d’escacs. Però el seu amic no va
arribar. Van passar els dies i el seu amic no va tornar. Un dia es va
assabentar que el seu amic no tornaria mai més, llavors va guardar les peces i,
va marxar cap a casa arrossegant el pes de la soledat i de l’acomiadament.
La soledat, el rostre amarg de l’envelliment, és un problema cada vegada
més freqüent a la nostra societat. Vivim en blocs de pisos grans on les
persones cada vegada estem més allunyades. Segons un estudi de la Diputació de
Barcelona un 15% de les persones grans viuen soles; potser sigui aquest fet el que faci que
moltes persones grans vagin sovint al metge i cerquin la possibilitat de poder
parlar amb algú; un altre amb qui poder relacionar-se.
La solitud
en les persones grans pot produir malalties, sentiments d’hostilitat,
ressentiment, tristesa, ansietat, inclús pot arribar a perjudicar la cognició,
l’emoció, el comportament i, incrementar les possibilitats de mortalitat i
dependència. Per això, és important que les persones grans
portin una vida social activa, que els doti d’una vida saludable i els permeti
ser més independents; una existència activa que els redueixi el sentiment de soledat i els possibiliti
fomentar la socialització i, gaudir d’amics.
Serà necessari en un futur immediat que les
polítiques públiques es comprometin a fer de l’acció cívica un objectiu essencial
de les futures ciutats, accentuant la importància de les entitats de caire
social en la vertebració dels barris, ciutats i pobles amb activitats adequades
i permanents. Però sobretot, enfortint el teixit associatiu i social: les
associacions de veïns, els casals d’avis, els esplais, els centres cívics, les
biblioteques; reforçar els lligams socials; aprofundir en ciutats inclusives i
cooperatives amb sistemes de detecció precoç davant els casos de soledat. En
definitiva, redissenyar el teixit social per tal que respongui des de la
solidaritat, l’estimació i la companyia, a les necessitats que els nostres avis
es mereixen.
Avui que fa solet l’avi ha decidit
tornar al centre social, els seus passos són lents; l’esquena encorbada pel dolor que acumulen
els anys; la mirada perduda desgranant
records del passat. Sap que no camina sol, ella l’acompanya. Es diu
Soledat.
#paraulesambaroma
Badalona, 3 de març de 2019
Comentaris