PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

01 d’abril 2009

VIURE ÉS CONVIURE I CONVIURE ÉS CIVISME

Viure és conviure i conviure és civisme

Un llança els papers al carrer, un altre no recull els escrementes del gos, un trepitja la burilla del cigarret a la vorera, altre fa un graffiti..., i així, poc a poc, la ciutat es va obscurint d’incivisme i d’irresponsabilitat.
Viure és conviure i conviure és civisme. El civisme compren la formació del concepte de civisme i de ciutadania des d’una perspectiva ètica, jurídica i política, i transcendeix les simples regles de cortesia i de bona educació que s’han anat generant en cada època històrica i en cada cultura.
El civisme designa una manera de comportament basada en actituds de respecte i tolerància activa envers l’exercici dels drets i llibertats de tots, encara que siguin diferents a nosaltres en costums, moral o religió; el civisme té sentit en el marc del compliment de les lleis en un estat democràtic i de dret. Com bé assenyala Victòria Camps, tampoc podem deixar de banda la “bona educació” en la societat perquè els éssers humans convivim amb els demés en el marc d’unes regles, d’uns símbols, d’unes cerimònies protocol·làries que són convencionals i que tenen un valor social indiscutible; perquè “la bona educació és la manera externa de tractar bé als demés, amb delicadesa, d’una manera amable i simpàtica... Són formules inventades i produïdes al llarg de la història”.
La convivència exigeix regles i fórmules de convivència, de civilitat, però el concepte de ciutadania i de civisme ha de profunditzar en la construcció del concepte de ciutadà o ciutadana conscient dels seus drets i deures, lliure, crític, responsable, participatiu, creatiu, imaginatiu i solidari. Tots aquests trets que defineixen allò que hauria de ser el civisme i la ciutadania s’han anat ordint al llarg de la història occidental d’una manera complexa i sinuosa; un recorregut que es fa necessari conèixer per saber on es trobem actualment.
Viure és conviure: amb aquesta frase recordem allò que Aristòtil definia en la seva obra “Política”, és a dir, que tot home és una “animal cívic” i a més a més tenim una eina molt important per organitzar la comunitat i la convivència: el llenguatge. Mitjançant el llenguatge podem cercar millorar la convivència i la ciutat perquè podem definir allò que és just i injust i allò que és bo o dolent per a la comunitat.
Els drets i les llibertats que defineixen avui la condició del ciutadà i de la ciutadania amb plena igualtat jurídica són el fruit i la conseqüència d’una llarga lluita que en Occident va tenir cruents episodis.
En la Grècia clàssica del segle IV abans de Crist, el mateix que després a l’Imperi Romà i fins l’eliminació legal de l’esclavitud, la gran divisió social, cultural, jurídica i política dels éssers humans va ser entre els ciutadans lliures i els esclaus, entre els éssers humans i els esclaus infrahumans. L’Atenes de Pericles en el segle IV a.c., on els mecanismes democràtics funcionaven amb normalitat, mantenien no obstant una profunda desigualtat entre ciutadans lliures i els demés (dones, esclaus i estrangers). La democràcia atenenc, malgrat els seus enormes progressos no va servir per estendre la ciutadania a tots els habitants de la “polis”. Varem tenir que esperar molts segles fins que tots els éssers humans varem ser considerats iguals en dignitat i en drets.
En la Roma Imperial, se sap que la condició de ciutadà romà estava també prohibida als milions d’esclaus i serfs que treballaven pels seus amos i senyors. Els ciutadans d’altres llocs colonitzats per Roma podien adquirir la condició de ciutadans romans, si el Senat se’l concedia. La religió cristiana va ser la gran impulsora de la igualtat entre tots els éssers humans a l’època romana, donat que la idea central del cristianisme era la fraternitat universal de tots els humans sota la paternitat de Déu pare.
El sistema feudal va dominar en Europa tota l’Edat Mitjana i va servir per a assentar una economia agrícola i artesanal i una cultura simbolitzada per aquells grans monestirs en els que tota la tradició grecollatina va ser posada al servei del teocentrisme catòlic. Les relacions econòmiques i socials no contemplaven el concepte ni la pràctica de la ciutadania, doncs serfs i plebeus mancaven de drets i de llibertat individuals. La monarquia era considerada per el Papat i per la teologia catòlica com un poder tradicional d’origen diví i sotmès totalment al poder eclesiàstic i a la doctrina catòlica.
El concepte de ciutadà i de ciutadania va tenir les seves primeres bases en aquests ciutadans burgesos, banquers i comerciants, conscients ja del seu incipient poder econòmic i dels seus drets com a individus. La mateixa noció de burg, de les ciutats sota medievals, està ja associada a la consciència de ciutadà, de pertinència a la ciutat. El feudalisme començava lentament a ser superat per la dinàmica urbana, comercial i financera d’algunes ciutats europees. La classe burgesa anava a apropiar-se progressivament del protagonisme de la historia econòmica i social d’Europa i, amb el temps, es faria mestressa del poder polític a Europa i al món sencer.
Els creadors de les ciutats europees de la Sota Edat Mitjana, els burgesos, van començar a prendre consciència de la seva capacitat de crear i distribuir riquesa i diner mitjançant el comerç i la banca; més tard, degut a la influència de l’ètica luterana i calvinista en el segle XVI i XVII, els luterans holandesos i anglesos van dotar d’una legitimació cristiana i d’una força econòmica extraordinària a les seves respectives nacions i van colonitzar immenses regions en Amèrica, Àsia i Oceania. Durant els segles XVII i XVIII els ciutadans europeus instal·lats en la riquesa dels seus municipis, de les seves poderoses ciutats, van anar adquirint consciència plena dels seus drets socials, econòmics i polítics.
Al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX es va lliurar a tota Europa la batalla per la dignitat i la igualtat per part de les classes més desfavorides; la culminació de tota aquesta lluita va ser, sense dubta, el gran episodi de la Revolució Francesa (1789) que va suposar el triomf de la burgesia i el reconeixement dels drets civils i polítics dels ciutadans. Va ser el fi de l’antic regim, de la monarquia tradicional i absolutista, i el final del poder polític de la noblesa i del clero.
Una de les millors expressions dels nou temps que inaugurava la Revolució Francesa va ser la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1791). En ella es proclamava la mateixa dignitat de tots els éssers humans i es reiterava el lema revolucionari de la llibertat, la igualtat i fraternitat que ens vinculava a tots els éssers humans. La classe burgesa individualista i liberal proclamava la seva fe en el progrés, en la racionalitat científica i en l’avanç de la Humanitat envers metes superiors. Va ser una declaració que es va anomenar Universal, però no va assolir tampoc a tots els éssers humans, atès que les dones eren excloses dels drets polítics i civils concedits als homes. La Il·lustració no va ser capaç de superar els límits del seu temps, el segle de les llums, el segle XVIII, però va posar els ciments de la nova cultura política basada en els drets i llibertats individuals de tots els éssers humans, amb independència de qualsevol condició econòmica, social i cultural. La revolució de 1789 va assentar les bases de la ciutadania moderna, però recolzada en un concepte liberal i burgés del ciutadà, que deixava fora als proletaris i a les dones.
En el segle XIX la ciutadania va progressar per l’empenta del moviment obrer i del moviment social de les dones sufragistes. Els drets socials i econòmics es van aconseguir a base de lluites sagnants i la legislació europea es va anar transformant i va anar incorporant progressivament totes les millores pels obrers, les dones i les famílies més desfavorides. Hi ha que recordar que el socialisme utòpic de tall anarquista i el socialisme d’origen marxista van tenir una influencia decisiva en totes les lluites socials i polítiques que es van lliurar al llarg del segle XIX.
La idea de ciutadania democràtica i del civisme com actitud de respecte va patir en el segle XX els embats ferotges del feixisme italià, del nazisme alemany, de la dictadura franquista i de l’estalinisme soviètic, entre d’altres. Totes aquetes ideologies van tenir en comú la idea que el ciutadà estava sotmès a l’ordre de l’Estat, als dictats d’un cap suprem i a una ideologia única i totalitzadora que representava, segon ells, els interessos de la nació. El totalitarisme que va dominar l’escena europea durant la primera meitat del segle XX va anular les llibertats i els drets dels individus i va convertir als ciutadans en simples peces mecàniques al servei de l’estat-nació i va soscavar d’arrel els fonaments de l’estat lliberal-democràtic; sobretot, la separació de poders, al concentrar tot el comandament i tots els diversos poders en una sola persona a la que es devia lleialtat i obediència absolutes. El segle XX va ser una època plena de crueltat inhumana i de continua vulneració dels drets i llibertats individuals. Les guerrers (les dues guerres mundials, l’holocaust jueu, la guerra de Vietnam...) que van devastar el món durant el segle XX són totalment contraries al concepte de civisme i de ciutadania democràtiques, perquè fan impossible qualsevol exercici pacífic i civilitzat dels drets democràtics.
Malgrat tot això, va haver-hi un fet que va tornar l’esperança als governs i ciutadans de tot el món i que va intentar assentar les bases de la pau i la justícia internacional: la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, que és avui encara el referent ètic, jurídic i polític que tenen tots els governs del món per saber si actuen conforme als valors i principis allà reconeguts. El significat profund de la ciutadania i del civisme estan reflectits en aquesta Declaració i en ella el sistema democràtic és considerat com la millor forma de govern dels ciutadans en qualsevol part del món. La democràcia és valorada per ser la més compatible amb l’exercici dels drets i llibertats de tots els ciutadans i perquè a demés implica atorgar la sobirania al poble per a què trien als seus millors representants com a governants.
En el segle XXI, el civisme democràtic ha experimentat un nou gir, un nou canvi, condicionat pel context econòmic, social i polític que s’ha descrit anteriorment. La globalització, el pluralisme moral i religiós i la desigualtat nord - sud estan determinant que les nocions de civisme i de ciutadania democràtica s’orienten envers la idea de cosmopolitisme, renovant la vella idea de I. Kant d’una ciutadania mundial regida pel dret i la justícia. El civisme que es defensa en la tesis de la ciutadania cosmopolita està basat en una concepció igualitària de tots els ciutadans del món, en un status d’iguals drets i les mateixes llibertats per a tots, però insisteix també en un ordre econòmic i social just en l’àmbit internacional.
La ciutadania i els civisme democràtic que es pretén implantar en totes les societats del món no és l’acceptació acrítica de la mundialització de l’economia i de les comunicacions, sinó l’exigència d’un dret internacional just, d’un ordre econòmic més just i d’un sistema social que respecti els drets i llibertats de tots. En un món interconnectat i globalitzat és necessari revitalitzar la consciència cívica cosmopolita a totes les societats i exigir a tots els governs que actuïn sota la protecció de l’ONU i promoguin els valors de la Declaració dels Drets Humans.
La convivència mundial en el segle XXI hauria d’estar sotmesa a les exigències del dret internacional; però a l’interior de cada país, els ciutadans i ciutadanes hauran de tenir garantit un status de ciutadania en allò referent als seus drets i llibertats i una situació econòmica que els permetrà viure dignament. Per això, la ciutadania cosmopolita o el civisme democràtic mundial hauran de centrar-se en una sèrie de drets i deures cívics que constitueixen el nucli essencial del desenvolupament democràtic en qualsevol país del món.
És urgent insistir en els deures cívics amb el fi de què la vitalitat i la qualitat de la democràcia es vegin sotmeses a aquest test de l’exercici actiu i responsable de la ciutadania. Sense una societat civil compromesa amb la responsabilitat d’aquesta col·laboració democràtica i d’aquesta crítica racional al sistema, la democràcia es debilita i pot degenerar en demagògia o en autoritarisme.
Els deures cívics que un membre d’una societat democràtica té que desenvolupar comencen per la seva obligació d’estar informat d’allò que succeeix en la societat en la que viu. Els mitjans de comunicació i les noves tecnologies de la informació proporcionen moltes dades sobre la situació de cada país a tots els ciutadans.
Altre dels deures cívics que es deriven de la ciutadania democràtica és el d’associar-se per a la defensa dels legítims interessos que els diferents grups humans tenen en una societat que és desigual i injusta. El dret d’associar-se és bàsic i fonamental a totes les democràcies perquè la representativitat és un principi essencial en els actuals sistemes democràtics i els drets de les persones que tenen interessos compartits deuen ser defensats col·lectivament, amb la força del dret i amb la unió de tots els interessats. L’associacionisme polític, sindical, veïnal, esportiu etc és una mostra de la vitalitat de les democràcies i deu ser potenciat en totes les democràcies, perquè els partits polítics no són l’únic canal associatiu de què disposen els ciutadans en un sistema democràtic. L’obligació de participar en la vida pública d’un país no es pot circumscriure només a ser membre d’un partit polític, sinó que hi ha moltes altres formes d’expressió i la política no és simplement la convocatòria d’eleccions periòdiques, sinó que davant de tot deu tornar a ser un servei desinteressat als ciutadans.
Un deure cívic que no pot ser oblidat ni marginat és l’exercici d’una solidaritat responsable. En el pla nacional i internacional, l’economia és interdependent i no es pot entendre la ciutadania democràtica ni la construcció d’un civisme de qualitat si hi ha milions de persones que viuen en condicions de misèria i de pobresa. La dignitat de tots els éssers humans és idèntica i és ho mateix per a tots. Per això la solidaritat és un deure moral i polític i té que superar aquesta actitud paternalista amb la que moltes vegades s’enfoca aquest tema. La Declaració Universal dels Drets Humans exigeix tractar dignament a tots, ajudar a què tot ser humà es desenvolupi com tal, amb tots els seus drets i llibertats, però això no serà possible mentre milions de persones visquin per sota de la seva humanitat.
La darrera consideració sobre els deures cívics està referida al tema de l’ecologia. Els éssers humans ja no poden actuar com si el planeta terra fos una propietat privada seva, sinó que han de prendre consciència que l’ecosistema pot estar ja en perill i que la supervivència humana està també amenaçada. Els informes del Club de Roma detallen amb claredat en què consisteix el greu deteriorament del medi ambient. Per això, l’espècie “homo sapiens” que domina mitjançant la seva tecnologia i la seva ciència el planeta terra és la que ha de donar un gir copernicà a les seves polítiques i al seu model econòmic envers un tipus de desenvolupament sostenible. Aquest canvi és un deure de civisme i d’ètica ecològica, que sinó es fa a temps, pot comportar danys irreversibles a tots els éssers vius, incloent els humans.

0 Comments:

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home

 
contador de visitas
contador de visitas