EL CEMENTIRI DE SANT CRIST

El cementiri de Sant Crist,
Surt de casa a les deu en punt del matí. Agafa del rebedor l’abric negre i pensa que dins d’un parell de mesos el portarà a la tintoreria perquè el netegin de totes les taques: les visibles i les invisibles. Agafa el cotxe i s’introdueix en la densitat del caos circulatori. S’adona que ha oblidat la ploma damunt la taula del menjador. Aparca el cotxe a la zona blava del carrer Roger de Flor, vol comprar un ram de flors a la floristeria Pep Ventura. El carrer Francesc Macià encara continua tancat per les obres del metro; quan el metro arribi a la Illa central, a prop de la plaça de la Vila, serà una de les arteries principals de mobilitat urbana la ciutat. En l’obrir la porta de la botiga sent com una barreja d’olors s’escola pel seu nas: roses, liles, clavells, llessamins...La dependenta que l’atén porta una etiqueta, enganxada damunt el pit, on es pot llegir el nom: “Anna”. La jove li presenta tot un ventall de possibilitats, però ell, tradicional, es decideix per un ram de roses vermelles.

Agafa el pom amb cura perquè no vol trencar cap tall. El perfum del ram li fa pensar que el llenguatge d’aquesta flor és universal; és la flor de totes les estacions. Flors per la vida i flors per la mort. El vermell era el seu color preferit, deia que era el color que cridava a la vida i a l’amor, ja fos des de la terra o des de l’eternitat.

Abans de ficar-se dins el cotxe mira el parabrises per veure si li han posat alguna multa, aquest cop no ha sobrepassat el límit del temps i el mirall resta net. En arribar al carrer Prim decideix aparcar al pàrking privat, les zones blaves estan totalment ocupades i no vol començar a fer tombs fins trobar un lloc buit. Surt al carrer i observa que no bufa el vent. Camina per un carrer pintat de blanc i de gris, i pensa que és el decorat que acompanya el devenir humà.

Les portes de ferro del cementiri de Sant Crist semblen tancades. A l’obrir-les un soroll de rovell esquinça tots els silencis. Hi ha silencis que acompanyen però també hi ha silencis que s’enganxen a la boca de l’estomac, que tensen la musculatura, que deixen la gola seca i el cos empoquit. El carrer central, un camí de terra i pols, li mostra un important conjunt escultòric de l’època modernista, però ell avui no està per cap mena de dissertacions, ni històriques ni escultòriques. Panteons, làpides i personatges rellevants que formen part del passat de la ciutat li acompanyen en el seu recorregut. Flors de plàstic, naturals, caducades, vives o mortes s’escampen pel sòl. Damunt d’una tomba hi ha flors fresques, un petit ram de crisantems, taronges i una inscripció que diu “Sempre et recordarem”. Tombes solemnes, amb efígies de sants o d’àngels, extensos epitafis gravats en làpides de marbre.

Arriba a la tomba de l’avi i veu que el pas del temps ha recollit un munt de pols damunt de la inscripció “Alliberat de les penes terrenals, descanso en pau”. Allarga la mà i recorre la inscripció, paraula per paraula, amb la gema dels dits. Sent com una esgarrifança punxant recorre el seu pit quan escolta una veu que li diu: Afanya’t la vida passa amb rapidesa.