L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA A BADALONA

L’església de Santa Maria,

L’home que passeja deixa que el present l’embolcalli. Pensa que passem la vida projectant-nos cap al futur i ell ha decidit aturar-se en el present. La vorera embassada d’aigua li sembla el mirall on dipositar alguns excedents de l’ànima. El soroll d’una prima pluja es fica al seu interior com un mantra tibetà. Camina, a poc a poc, per carrers vestits d’història i de records.

Puja pel carrer del Temple camí de l’església de Santa Maria. Un seguit de núvols grisos l’acompanyen. Comença a ploure amb força i obre el paraigua. La pluja rellisca per les taulades de les cases i les finestres dels cotxes aparcats.

S’apropa a la porta de l’església i entra. El silenci ha sortit a rebre’l. Aplega el paraigua i el deixa a un racó, no vol tacar el sòl de gotes d’aigua. No hi ha ningú. La llum de les espelmes i els sants són els únics acompanyants. S’asseu en un dels seus bancs, lluny del retaule central. Al seu costat deixa descansar una bossa, a dins hi ha un llibre que ha comprat a la llibreria Saltamartí, “Aventura, una filosofia nómada” de Rafael Argullol. Mai ha estat un home creient en l’estructura clerical però sempre l’ha guiat un sentiment religiós i espiritual. Les esglésies han estat per a ell santuaris on poder trobar-se cara a cara amb si mateix.

Aquesta església assentada en terra romà va ser consagrada l’any 1112. L’actual temple data del segle XVIII però en els seus fonaments es poden trobar restes d’una construcció romànica.

El silenci lleu al seu costat. La serenor del moment el convida a fer un recompte d’aquells records que han marcat la seva existència. Alguns dels quals varen contribuir a canviar alguns dels seus rígids punts de vista. Recorda les paraules d’un dels seus professors universitaris “el bot rígid es trenca, el bot flexible sap adaptar-se a les circumstàncies”. Sabrà adaptar-se al nou escenari que la vida li ha presentat?

Ha deixat de ploure i el arbres del carrer del Temple es mostren plens de brillantor. Al passar pel carrer de la constitució veu que El Nen del Globus encara penja a la paret. Una imatge poètica que li recorda que al jugar s’aprèn i que a l’aprendré millorem com a persones. En arribar a la plaça de la constitució contempla dos arbres que semblen enamorats damunt la font de Dalt la Vila, és una de les imatges més maques d’aquest nucli antic.

Surt de Dalt la Vila pel carrer Barcelona i es creua amb la senyora gran que surt del forn amb una barra de pa a la mà, amb la lentitud que porten els anys; amb la noia jove que encén un cigarret davant la porta de la Creu Roja; amb el senyor que compra loteria en un quiosc de l’ONCE. Tot de prompte pren relleu en aquest barri de Dalt de la Vila, un barri ple d’història i d’històries.

De sobte pensa en els ulls de la dona de sorra, i sap que les possibilitats de tornar a trobar-la altra vegada són més aviat difícils.