SANT JERONI DE LA MURTRA

Sant Jeroni de la Murtra,

Va tornar a trucar-lo i va tornar a dir-li que no. Un no carregat d’indiferència, amb què va voler distanciar records i interrogants d’un passat que encara no ha pogut esborrar. La tarda una mica disfressada de núvols i de sol el convida a passejar. Avui la seva intuïció li diu que quan torni res no serà el mateix.

S’enfunda l’abric negre i sent la fredor escol.lar-se pels forats de la botonera. Encara no són les quatre de la tarda i agafa el cotxe sense una destinació concreta. Carretera amunt s’allunya dels sorolls de la ciutat. Les finestres del vehicle li mostren un nou passatge rural, i així quilòmetre a quilòmetre, embolcallat d’horts i de camps, d’arbres i de flors arriba a Sant Jerònim de la Murtra, un dels tresors de la seva ciutat.

Silenci de pau i de serenor. Passeja i al caminar sent el pes de les pedres abandonades i observa l’envelliment que pateix el conjunt arquitectònic. Al creuar el pati del monestir el silenci monacal surt al seu encontre i un monjo assegut, a l’ombra d’un arbre mil·lenari amb un llibre gruixut entre les mans, el convida a conversar. L’home de negre s’asseu al seu costat. El monjo amb els ulls mig tancats remena entre els records de la seva memòria històrica. Li explica que el monestir és un gran monument de Badalona, que va ser abandonat pels monjos el 26 de juliol del 1853 i que posteriorment va ser incendiat, saquejat, subhastat i adquirit per algunes famílies de la burgesia catalana, que li van donar diversos i equivocats usos, fins que finalment va anar a parar a mans dels hereus de Francesca Güell, els actuals propietaris. Li diu que el monestir encara que estigui deteriorat té imprès a les seves arrels moments rellevants de la història. Així mateix, li explica que el monestir va ser dels pares jerònims, poderós referent, al qual van acudir en diverses ocasions el rei Joan II, els Reis Catòlics i l’emperador Carles. Recorda que en la setmana santa del 1493 entre les seves parets els Reis Catòlics van acollir a Cristòfol Colom després de la descoberta d’Amèrica. El monjo obre de cop els ulls i al mirar-lo més enllà de l’iris, li diu que les persones hem de saber reconstruir les parts trencades o deteriorades del nostre esdevenir. L’home de negre sent una lleugera punxada a la boca de l’estómac.

S’acomiada del monjo i continua el seu passeig solitari amb les darreres paraules al cap. El camí irregular el porta fins el passadís del claustre. En arribar al claustre es deté i amb deteniment mira la rehabilitació que s’ha fet de la primera clau de volta, un tram que es troba a la part central de la galeria; visita l’església, el refertor i la biblioteca. Sap que el monestir té una part de residència dedicada al retir espiritual, i pensa en la possibilitat d’anar-hi algun cop. Els núvols han marxat i el cel està net. De sobte un so quasi imperceptible es cola entre les columnes del monestir i entre els seus pensaments, un cant religiós surt d’una de les finestres de l’edifici.

Quan l’home de negre arriba a casa comença a fosquejar. La tarda ha transcorregut com un plàcid riu; l’aire ha estat sec i gèlid. En el monestir el silenci ha estat tan fort que ha ofegat tots els seus pensaments, nomes el batec del seu cor ha estat el so que l’ha acompanyat en una tarda de reconstruccions històriques i personals.