PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

01 de març 2010

LA CAFETERIA LA BADALONINA

La cafeteria La Badalonina,

El cambrer es va apropar. Era un home atractiu. I la Marina de seguida va sentir que li agradaven aquells ulls negres. Mentre ell li oferia té, cafè, llet o xocolata calenta va saltar al seu cap, de manera imprevista, la possibilitat de veure’l en altre lloc. Va demanar i el va veure allunyar-se darrera una porta batent a l’estil de les pel·lícules de l’oest. A la granja només hi eren ella i una senyora gran que es mirava una revista de la premsa del cor.
Al cap d’una estona el cambrer va portar-li la xocolata calenta. Quan ell va marxar, ella va adonar-se que al costat de la tassa hi reposava una nota doblegada. La va obrir i va veure escrit un nom: Àngel i un número de mòbil. La Marina va deixar que els seus ulls voltessin per la cafeteria per confirmar les seves suposicions però no va coincidir amb ell. Durant el temps que va trigar em prendre la xocolata, no va entrar cap client i l’home no va sortir del quarter general de la cuina. Abans de marxar-se la Marina va escriure el seu número de telèfon a la nota deixant-la al mateix lloc. Va pagar l’import a la caixera i va marxar amb tot un seguit de pensaments dolços ballant pel cap: veuria la nota? la trucaria? i ella perquè no s’havia apuntant el número d’aquell home?
Durant els dies posteriors va intentar esborrar aquell record de la seva memòria però tot va resultar inútil. La mirada penetrant no deixava d’acompanyar-la de dia i de nit. Esperava impacient que el telèfon sonés; els dies passaven i ell no la trucava. De tant en tant li assaltaven algun que altre interrogant: hauria arribat a veure la nota?; existia la possibilitat que altre cambrer al recollir la taula l’hagués llançat a les escombraries?
El dissabte va ser un dia ple de pluja i de fred. A l’obrir un dels armaris de la cuina va veure que a un racó mig tapat per un bot amb arròs i altre amb farina hi havia un bot de xocolata. La temptació es va apoderar de la seva voluntat. Va treure de la nevera l’ampolla de llet desnatada. Va agafar un cassó petit i el va omplir amb la llet i el va posar a escalfar al foc, quan va veure bullir la llet va començar a llançar la xocolata en pols, de mica en mica, dins del cassó. La jove, que encara no ha arribat als trenta i cinc anys, comença a remenar amb la cullera de fusta la xocolata, i mentre va deslligant-la, a poc a poc, sent com si amb cada volta que dóna amb la cullera, un nou pensament prengués cos al seu cap. Davant la cuina, amb el davantal ajustat a la seva cintura i amb la mà remenant imagina en tornar a la Cafeteria La Badalonina i en tornar a veure de nou a aquell home morè d’ulls negres i mirada encisadora; va fantasiar amb la roba i el perfum que elegiria, i així mentre la xocolata anava espessint-se ella anava deixant que la història imaginativa que voltejava pel seu cap anés agafant la seva pròpia textura narrativa. Al cap d’una estona es va adonar que portava un cert temps assaborint quimèriques degustacions i que la xocolata ja estava feta. Va obrir un dels armaris de la cuina i va treure una tassa de color vainilla plena de petites flors de colors. Recorda que aquest joc de tasses les va comprar a una fira d’antiquaris en un viatge que va fer a Paris. La Marina va prendre la xocolata calenta asseguda al sofà que hi ha a la sala d’estar de sa casa. Mentre es prenia la xocolata va obrir el llibre que estava llegint i durant un parell d’hores es va submergir en una altra història de ficció; una d’aquelles històries que la protegien de la por amagada que es coïa al seu interior.
La xocolata dolça, aquell sabor i aquell aroma intens que la Marina paladejava en sol·licitud, estava composada per ingredients, que ella no havia volgut tastar a la vida real, només el seu món imaginatiu era el cuiner d’aquells plats secrets, allà ella podia assaborir tranquil·lament la seva por secreta: la passió. Ara que havia reconegut quina era la seva por es preguntava si es carregaria de valor hi tornaria de nou a la cafeteria.






1 Comments:

  • At dimarts, de març 02, 2010 4:11:00 p. m., Blogger Pedro Herrero said…

    La teva història funciona amb una precisió calculada, sotmesa a les lleis del relat breu, que demana intensitat i un final prou contundent. M’agrada com utilitzes la xocolata, abocant-hi alhora les pors i els desigs, la gosadia i la inseguretat, tot en una mateixa recepta. No coneixia la teva bitàcora i m’hi he deixat caure per casualitat. Ha valgut la pena.

     

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home

 
contador de visitas
contador de visitas