EL PARC

Badalona la ciutat que mai dorm ens convida a inventar: "Un matí assolellat del mes de juny, es va detenir davant una gran porta de ferro forjat. Les velles portes es van obrir, com si fossin la boca d'un cova màgica, invitant-la a passar. Va avançar lentament, mirant el camí silenciós que es presentava davant seu. Una avinguda plena de plataners li van donar la benvinguda al parc de Ca l'Arnús - Can Solei. Els plataners semblaven refinats cavallers disposats a treure-la a dansar el valls de les papallones. Va continuar, caminant i caminant, fins arribar a la part romàntica del parc, allà un banc quasi ocult entre les branques d'un arbre la va convidar a asseure. Aquell lloc permetia fomentar la concentració interior i allunyar la ment de tot allò mundà i quotidià. Va tancar els ulls i es va deixar en dur per la màgia de les sensacions i per la pau virtuosa que emanava d'aquell parc misteriós. En aquella plàcida quietud va percebre com l'aire pur l'acaronava la seva cara, els seus cabells, les seves mans... Va escoltar el piular dels ocells, el soroll harmonitzat de les fulles dels arbres, composant-se una peça musical, orquestrada, potser, per Mozart des del cel. Va sentir que dins d'aquell paisatge, ella era un simple ser viu, un ser que estava viu sense necessitat de pensar-lo, només sentint-lo, i immediatament es va apoderar d'ella tota la felicitat natural de l'univers. Va obrir els ulls, la seva mirada no volia anar més enllà d'aquelles vistes encisadores: papallones ballant, el so de l'aigua de la font, el bot enamorat, el cargol perdut, les pedres callades, la caseta encantada, un gos endormiscat, el sol intentant apartar les branques dels arbres per xafardejar les històries del parc".
Aquell parc que havia estat una herència oculta durant anys, va acabar convertint-se en una de les joies més precioses que posseïa la ciutat de Badalona.