PENSAMENTS DES DE LA RAMBLA DE BADALONA

La Laia es va seure en una terrassa de la Rambla; va estirar les cames, amb la tranquil·litat que dóna sentir que un ha tornat de nou a casa seva. Era diumenge, i la campana de l'església de Santa Maria va tocar les dotze del matí. En altre lloc, davant la finestra d'un vell edifici, lluny de la vora del mar, estava mirant un home trist, en un pis fred, escassament moblat, amb la camisa blava arrugada, submergit en la interminable tasca d'ordenar la seva vida, ara tan allunyada del seu país i de la seva família. Una ciutat desconeguda, un nova vida per esbrinar. La Laia s'acariciava els cabells, pensarosa, mentre esperava el seu Martini negre. El cambrer que li va portar no era el jove atractiu de l'anunci televisiu. Asseguda a prop de les vies del tren, mirava envers aquell mar que sempre l'havia seduït; aquell mar embruixador de les nits de Sant Joan. La platja estava plena de gent. La seva pal·lidesa contrastava amb els rostres morens de la gent que hi passava.
No estava sola a la terrassa, un nou vingut havia tractat de vendre'l un CD de música, una rosa vermella o un collaret prim d'argent. La Laia se sentia agradablement solitària, paladejant emocions que havien estat arraconades a algun lloc de la seva memòria. Davant seu el mar li portava els records d'aquella estimada ciutat que havia tingut que abandonar; sempre se l'havia estimada amb tota la tendresa del món. Ara després de tants anys, també ella se sentia una nova vinguda, amb una maleta plena de records passats, i un nom al seu cor: Badalona. Una ciutat madura que hauria de tornar a descobrir de mica en mica.