DESITJOS

Desitjos:
Arraulida entre els llençols escolto el so del despertador. Són les set del matí. Em dono mitja volta, - cinc minuts més -, més tard hauré d'anar a corre cuita. Passat el temps de la peresa matutina, m'aixeco del llit, encara mig dormida vaig fins la cuina, per encendre la caldera i preparar-me un cafè. Em desperto del tot quan després de varis intents seguits arribo a la conclusió que la flama no pren. Han tallat el gas sense avisar. Hauré de posar una olla d'aigua al foc, em dic a mi mateixa, que em nego a donar-me una dutxa amb aigua freda. Em recolliré els cabells, amb desodorants i altres subterfugis corporals podré sortir del pas.
Precisament avui, que tinc la reunió amb el il·lustríssim director general de perfums "la flor vermella", havien de revisar les instal·lacions? Miro el rellotge, són les vuit del matí. Surto amb les preses enganxades a les soles de les meves sabates, però abans de tancar la porta del pis, m'acomiado amb una ràpida ullada, en el mirall del rebedor. Notable.
Com la circulació estigui una mica carregada, arribaré justa a la feina. Davant del meu Peugeot, no sé si plorar o riure com una boja, em trobo tres rodes punxades, no una o dues, sinó tres. Obro la bossa, agafo el mòbil i truco a Mapfre la meva companyia d'assegurances. Em diuen que la grua trigarà una mica en arribar, entre mitja hora i tres quarts, això més el temps que triguem després en portar el cotxe fins al taller per a què el reparin, sumem que faré tard, tard i més tard! Mentre feia la trucada, s'han anat replegat al meu voltant un quants veïns encuriosits en veure que el cotxe estava quasi desplomat el terra, volien saber que m'ha succeït i han començat un petit interrogatori veïnal: qui ha estat?, quan ha passat?, has vist algú?, cada cop hi ha menys seguretat...
Encén un cigarret i, mentre fumo no put deixar de mirar insistentment el rellotge com si això pogués avançar els següents esdeveniments. Després d'una hora d'aquelles que valen per quatre, per fi ha arribat la grua, he pujat i hem portat el cotxe al taller. Torno a mirar el rellotge manquen deu minuts per a què comenci la reunió amb l'il·lustríssim. No arribaré!. Truco a la feina per a què intentin retardar el consell una estona, que preparin un desdejuni, que el passegin pel nostre recinte, pels despatxos, que pensin quelcom, per l'amor de déu!, fins que arribi. Sembla que la ciutat també es troba en contra meva perquè entre el col·lapse circulatori i els semàfors en vermell tot són entrebancs i jo em sento cada cop més impacient; amb el primer succés del matí, vaig començar a notar al meu estómac un centrifugat suau, ara el centrifugat ha anat agafant més i més velocitat, l'Alonso i les meves entranyes competeixen, em suen les mans, les palpitacions del meu cor bategen com si fos el so d'una música estrident i, jo no vull ni pensar que he estat tot un any esperant poder presentar aquest nou perfum per trobar-me atrapada en un seguit de circumstàncies inesperades i incontrolables.
Són dos quarts de deu, per fi hem arribat al taller, però a la porta principal un gran cartell amb lletres negres ens anuncia: "Tancat per defunció". El noi de la grua em mira amb indiferència i, em diu que ell ha de marxar perquè ha de recollir un altre cotxe al Garraf. Em quedo sola davant la porta del taller, amb un cotxe que té les cames trencades i jo els nervis fragmentats.
Sé que la solució més raonable és deixar el cotxe a la porta del taller i, agafar un taxi, més tard ja em preocuparé pel vehicle. Agafo el mòbil i truco a radio taxi, una senyoreta amb veu de floreta em diu que no hi ha cap a la vora i que quan hi sigui a prop em trucarà i, sense cap paraula més de informació, em penja. Em sento abandonada i amb un sentiment punxant passejant-se pel meu cos. Recordo que la nit de cap d'any a l'agafar el tercer raïm vaig desitjar prendre'm la vida amb més tranquil·litat, però ara que penso, si se'n va caure al terra i, ja no me'l vaig menjar...