ESPERITS

Són dos quart de deu de la nit i el fred és cada vegada més persistent. El cel s’ha obscurit; està a punt de desencadenar-se una tempesta. Encara no tinc ganes de sopar. Em sento al sofà per llegir una estona “Esperits”. De prompte sento una ràfega d’aire càlid que m’acarona a prop del coll. M’aixeco una mica sobresaltada, i comprovo que totes les finestres hi siguin tancades. Tot sembla en ordre. El silenci m’envolta, no vull encendre la ràdio. Mai he estat una dona imaginativa, però sento una estranya sensació, com si a part de mi, hi hagués algú altre al menjador. Penso que són bogeries. Quan de prompte sento que la música de la ràdio comença a sonar i que tot un seguit d’ombres ballen al meu voltant, començo a tremolar sense poder-me controlar.
No tinc temps per aturar-me a agafar la bossa, surto del pis corrent. No sóc capaç d’esperar l’ascensor. Baixo les escales de dos en dos. Al carrer una forta pluja tranquil·litza una ànima espantada.