L'AL.LEGORIA DE LA PRIMAVERA

Surt de la dutxa i comença a vestir-se, ha decidit posar-se el vestit negre amb l’esquena despullada –li agrada sentir el tacte dels dits acaronant-la-, i les sabates negres amb taló alt. Mira el rellotge, són les nou de la nit; ell ha anat a posar benzina i no trigarà a tornar. Han decidit sopar en un restaurant acollidor que un amic els va recomanar i que és a prop de la Piazza de la Signoria. Després de sopar, potser fan un tomb pel vell pont, i deixaran que els seus ulls reposin sobre les aigües del riu Arno.

Hores més tard, quan la lluna, il·lumina Florència.

La mira, ell l’està mirant; en aquest moment serà per a ell, li demana que no s’apropi, li prega que es quedi quieta; vol recrear la seva mirada i notar les seves emocions. Tenen tota una nit de passió per a ells, i vol explorar-la de mica en mica; mai no l’havia vist, així, tan a prop, el seu cos per a ell, la seva pell, la seva boca, però sobretot, les seves sensacions.

Ella tanca els ulls, i ell l’acarona, li dimana que no els obri, vol continuar acaronant-la. Ha somniat tantes vegades amb la seva pell, amb el seu cos, amb la seva intimitat; vol notar-la, sentir les seves mans damunt la pell. Ell està amb ella i ningú més no pot veure’ls i vol besar-la lentament, molt lentament.

Ella obre els ulls i les seves mans comencen a escórrer-se pels seus cabells, els seus ulls, el seu coll...; ell no vol que aturi les seves carícies, li agrada mirar-la i que ella el miri en el silenci de la nit; estan tan a prop que es comencen a desdibuixar les fronteres del temps i de l’espai, i Florència resta lluny.

Ella torna a tancar els ulls i sent els seus llavis, quan la toca sent el contacte dels seus llavis; ella no sap a on, de sobte sent el calor de la seva boca sobre ella, no pot saber a on, si no obre els ulls; ell li demana que no els obri, sent la seva boca on ella no sap; potser sigui en els seus llavis, o potser la seva boca descansi en les seves parpelles, en les seves pestanyes, en els seus pits o més a baix, i sent com el calor crema la seva pell i com els seus llavis van relliscant cada mil·límetre del seu cos; es barregen entre si i durant una eternitat es converteixen en un sol ésser.

El sol entra per la finestra amb suavitat. Vol despertar-los sense fer aldarull però s’adona que els visitants han estat matinadors, i pensa que serà millor que els seus raigs apareguin una mica més tard, no vol interrompre’ls el somni de l’amor.

Un matí, una nit, un dia a Florència amb ell és quelcom que no puc explicar; les paraules mai arribarien a assolir la descripció desitjada.

L’itinerari previst al matí és força engrescador i interessant. Anirem a visitar la famosa Galleria degli Uffizi, per veure tota la pintura florentina, també les pintures d’altres escoles com la veneciana, teles flamenques, i la cèlebre col·lecció d’autoretrats coneguda al món sencer.
La circulació és densa a Florència. El cotxe es deixa anar silenciosament per carrers desconeguts. Arribem al museu. No hi ha gaire gent per entrar. Traiem els tiquets i comencem a passejar per les diferents sales fins arribar al quadre desitjat: “L’Al.legoria de la Primavera” de Sandro Botticelli. Ens agrada molt aquesta pintura, però a ell, li agrada tant, que comença a parlar com si es tractés d’un professor d’art i jo una jove alumna enamorada. M’explica que aquest quadre està basat en escrits clàssics (Homer, Horaci...), i que ve a ser com una representació de la creació del món espiritual, simbolitzat per la figura de la Primavera al centre del quadre.

- Veus, el fons del quadre sembla un decorat de teatre o una tapisseria: un bosc de taronges sobre un prat cobert de flors i els personatges es mouen de dreta a esquerra.

- Jo li pregunto: - qui és aquell personatge que apareix al quadre?

- És Céfiro, que persegueix a la Nimfa Cloris que, transformada en Flora, escampa sobre el terra les flors que ha recollit entre els plecs de la seva faldilla. El personatge del centre és Venus que està envoltada per un joc d’ombres i de llums, produïdes per les branques dels tarongers delineant un moviment de dansa. Cupido amb els ulls embenats, vola sobre Venus, i llança una fletxa encesa sobre una de les tres gràcies (penso en la fletxa que em va creuar el dia en què ens van conèixer).

Em remena els cabells, em fa un petó lleuger als llavis i em diu que les gràcies guiades per Mercuri es dirigeixen al cel per dissipar les boires, i que el conjunt del quadre resta animat per un ritme lent. Me’l quedo mirant i penso que ell està ficat dins del quadre; es nota que la seva admiració per aquesta pintura va molt més enllà d’una simple visió pictòrica. Continua, explicant-me que tots els actors es troben a un mateix pla, i que Venus, sola, està en retirada.

- Veus, els peus dels personatges trepitgen un sòl de flors irreal. L’atmosfera del quadre és trista, plena de malenconia, ningú no somriu, les gràcies estan pensaroses i Flora malgrat els seus adorns, les seves corones de flors es veu lànguida i romàntica. - Com tu quan et poses trista. Em diu que és una llàstima que l’eufòria que hauria del ser el tema del quadre resti amagada pel pessimisme que emana del conjunt de la composició.
Continuem mirant altres obre “La Verge del Magnificat”, fins arribar a l’altra gran obra d’aquest magnífic pintor “El Naixement de Venus”. Com que porta la directa posada, no es reprimeix, i em diu que en aquesta pintura Venus s’identifica amb les “Humanitats” o conjunt de les activitats espirituals de l’home; és com l’encarnació de l’ideal humanístic de l’amor espiritual. Em fa saber que aquesta obra il·lustra un dels signes homèrics i pren el tema d’Afrodita. Venus símbol de la bellesa va néixer de l’esperit de la matèria.

- Fixa’t en la seva nuesa, algú va dir que es tractava d’un repte intel·lectual llançat a la sensualitat.

Sense presses, amb tranquil·litat, anem recorrent la sala. Al cap d’un instant, entren a la sala un grup de turistes acompanyats per un guia que els va explicant que la pintura de Sandro Botticelli va assenyalar la crisis dels grans sistemes d’ordre figuratiu elaborats a la primera meitat del segle XV; era la crisi de la concepció de l’espai i de la perspectiva; la de la forma en tant que coneixement o representació de la naturalesa; la de la història considerada com una representació dramàtica de les accions humanes; la de caràcter moral i religiós de l’art; la crisis en definitiva de la funció social de l’artista com a representació d’un artesà superior i la de la capacitat productiva d’una comunitat. El guia continua explicant que aquest genial pintor de costums, que va partir dels il·lustrats florentins, no va haver de crear els seus tipus, les seves figures dansarines, les túniques transparents, els pentinats complicats, les postures romàntiques i els contrastos sentimentals, sinó que va saber concretar els contorns, acomodar els plecs, corbar les figures, nuar i afluixar els moviments amb la continua preocupació de l’arabesc. La geometria Botticelliana proporciona llum necessària per entendre plenament el sentit de l’elogi d’aquest gran artista.

El guia ens fa fixar l’atenció: - mireu els seus dibuixos elèctrics, recorreguts per traços nerviosos, el moviment que agita totes les seves formes, i la tristesa que floreja en tots els rostres que pinta són a un temps expressió del tarannà del pintor i de la malenconia que envaeix la vida florentina a finals de segle. Hem vist obres on l’artista va plasmar els mites literaris i filosòfics que exalten la intel·ligència de l’home i la seva perfecció.

Ens separem del grup de turistes i entrem a la sala del costat. Tendrament m’agafa del braç i em diu que el guia s’ha oblidat de dir que el pensament de Botticelli és paral·lel al de Maquiavel en el camp de la teoria política. Em fa un petó i em xiuxiueja a l’orella que si vull ja en parlarà en un altre moment d’aquest intrigant i pervers personatge, deixant, escapar un somriure perillós del seus llavis. Me’l miro i li proposo anar a prendre un cafè a la zona del Duomo i li dic que després podríem visitar el Palazzo Pitti i el Jardí de Boboli, a no ser que ell hagi pensat alguna proposta maquiavèl·lica!