14 DE FEBRER 2009

Una vegada parlaven de l’amor

I em vas preguntar:

- Què és l’amor?

-Et recordes?

Sé que varem iniciar aquesta conversa,

perquè s’apropava el dia de Sant Valentí, el catorze de febrer.

-Què és l’amor? –vas tornar a repetir.

Jo, que no sóc molt bona amb això de les definicions, et vaig respondre amb dificultat:

-L’amor és..., és...

Sense acabar la frase, vaig cercar el diccionari.

Tu et vas aixecar del sofà per mirar

al meu costat la definició que donava el diccionari;

el perfum de la teva colònia,

va saltar del teu coll al meu nas

impregnant-me de tu.

Una olor forta i provocativa, em va seduir;

de la teva templa, sortien unes petites canes;

les teves pupil·les lluents i negres com

el cel de la nit que brillava al nostre costat,

i la teva boca es va obrir lentament impulsant

l’aire d’un respiració profunda i assossegada.

Els meus llavis, van tremolar;

l’emoció que vaig sentir,

em va fer tancar el diccionari de cop,

et vaig mirar fixament,

i llavors et vaig dir

-L’amor..., l’amor ets tu!

-Te’n recordes? Jo encara recordo

la teva tendresa a l’agafar-me les mans,

vaig dissimular el meu acalorament sota una capa freda de gel,

i amb paciència i afecte, tu em vas anar arroentant.

- Et sorprenc que et faci aquesta pregunta?

Desitjo comprendre l’amor

penetrar a les teves entranyes,

al teu allunyat i misteriós cor.

Quan varem arribar fins aquí,

el nostre diàleg es va interrompre.

D’això, ja han passat uns dies...

Ni tu ni jo hem tornat a parlar-ne,

però jo no he pogut deixar de pensar.

Tu vas creure, que la frase amb la que vaig

contestar a la teva pregunta

era una mena de broma juganera.

Et parlaré amb sinceritat.

Et vaig donar aquella definició perquè

la vaig sentir, sense saber que amb ella despullava les meves pors.

Després he pensat molt,

i em costa tornar a repetir-la: l’amor ets tu.

-Somrius?

Entenc que tinguis les teves reserves.

Els teus dubtes et costaran

a tu, la feina de llegir una carta,

i a mi, la d’escriure-la.

Una carta! – exclames amb sorpresa.

No t’espantis; és un regal, no serà massa llarg.

Una carta telegràfica, potser; escrivint-la jo,

presumeixo que no serà molt complicada.

Sabem que sobre l’amor ho han dit quasi tot:

poetes, artistes, filòsofs, pintors...

Sobre l’amor, no hi ha regles,

s’han escrit infinitat de volums, es parla sovint,

es discuteix en tertúlies i converses, i mai s’arriba a una clara definició.

Algú va escriure que és tracta d’un concepte universal,

relacionat amb l’afinitat dels éssers humans.

Jo, si vols que et digui la veritat,

encara no sé que escriure sobre l’amor;

així és que de moment no puc dir-te’l anticipadament.

Només et diré, per a tranquil·litzar-te, que no t’inundaré

amb definicions i relats romàntics.

Tots dos sabem que sento, encara que no te’l demostri sovint;

he llegit una mica, he escoltat les meves emocions

i he pensat molt, malgrat que no sé si sabré

expressar-les bé o malament. Però al final

espero que em comprenguis.

Avui vull parlar-te una mica des del sentiment,

vull dir-te allò que em surt d’una manera quasi

intuïtiva i entregar-te aquest petit regal d’amor.

L’amor ets tu, et dit,

perquè l’amor és sentiment,

i el sentiment és la mà que uneix la nostra llibertat.

Tanca els ulls al món exterior que t’envolta,

amaga aquest regal en la teva ànima,

no prestis atenció als silencis de la indiferència

i sent sempre que tu ets el meu amor.