UNA DONA, UN NOM: LA RASHIDA

Una dona, un nom: la Rashida,

La Rashida porta un vestit llarg fins als peus de color vermell. Les grans arracades daurades, contrasten amb la foscor dels cabells que sobresurten del mocador que li cobreix el cap. Des del seu to discret m’explica que ha passat moltes desgracies i penalitats a la seva vida, un dia va aconseguir fugir del seu país gràcies a la protecció d’un familiar, i després de llargues penúries, arribar al port de Barcelona. Des de l’emoció i el silenci, l’escolto i penso que els ulls d'aquesta dona han crescut en la tristor. Actualment viu a Artigues, un barri de la ciutat de Badalona on la barreja de cultures conviu amb respecte i tolerància, malgrat les opinions interessades d’alguns que fan de la demagògia la seva religió.
La Rashida m’explica que cuida a una senyora gran i que amb els diners que guanya pot ajudar a la seva família; em diu que li agradaria poder enviar més queviures, roba o diners, però que el lloguer de l’habitatge és sempre massa car per les persones humils. M’explica que està contenta perquè al barri han obert un centre de culte que li permetrà resar però també conèixer a altres persones; un espai i un lloc de trobada propi. Un indret per a la contemplació i la meditació, des on podrà resar per demanar solidaritat, justícia i pau al món. Un lloc des d’on podrà apropar-se des de la distància als seus éssers estimats.
Feia temps que els ulls de la Rashida no resplendien tanta llum i tanta il·lusió.