EL DINAR

El dinar

El 4 de desembre, antesala d’un llarg cap de setmana, després de molts anys sense veure’s, han coincidit en un dinar organitzat per un amic comú. Temps suficient per tornar a veure’l detingudament: les línies del front, el nas recte, el coll estirat, els cabells ben tallats, la seva elegància sota la camissa d’un blau celestial, els braços prims i les mans allargades, les sabates netejades a la perfecció; inexplicablement atractiu, com si el temps no hagués volgut deixat cap de les seves empremtes. La mira i somriu amb un somriure lluminós; li agrada tant aquest somriure que torna a sentir pessigolles a l’anima, i per un moment se sent jove.
Recorda que li agradava el mar i la muntanya, la literatura i la filosofia, però sobretot la poesia: “ És més savi l’amor quan clareja, quan ja comença a escoltar-se el matí, pel camí llarg, desert de la teva pell...” Un dia li va recitar aquest poema i ella li va preguntar qui era l’autor. Luis Garcia Montero li va respondre ell, i des d’aquell dia el conserva dins d’una caixa; se'l va escriure en un tovalló de paper.
El silenci encobreix les coses invisibles, i el dinar transcorre amb alegria i cordialitat.
En arribar a casa rescata de l’antiga caixa de fusta, les cartes i els poemes, i compren que aquells dies passats no tornaran mai mes; ara tan sols són cendres avivades pel foc d’una mirada retrobada.



Comentaris