EL POETA I LA ROSA
EL POETA I LA ROSA
La rosa. La rosa és vermella, única i individual. La seva bellesa és poesia. Des del seu silenci mira un món obert on tot és possible i el poeta enamorat de les coses s’apega a elles i les persegueix a través del laberint del temps, del canvi, sense renunciar a res.
El poeta creu en la heterogeneïtat adherida a les seductores aparences. Sorprès i dispers és el cor del poeta. Però el poeta al crear la paraula crea la unitat; paraules que tracten d’expressar allò més tènue, allò més alat, allò més distint de cada cosa, de cada instant. El poema és la unitat encarnada. La cosa del poeta és la cosa somniada, la inventada la que hi hagué i la que no hi haurà mai més. El poeta vol la realitat, però no només la que hi ha, la rosa; sinó la que no és, allò que desprèn la rosa, allò que projecta la rosa, allò que mitifica la rosa. El poeta abraça el ser i el no ser i treu del no res, el no res mateix i li dóna nom i rostre: la seva rosa.
El poeta creu en la heterogeneïtat adherida a les seductores aparences. Sorprès i dispers és el cor del poeta. Però el poeta al crear la paraula crea la unitat; paraules que tracten d’expressar allò més tènue, allò més alat, allò més distint de cada cosa, de cada instant. El poema és la unitat encarnada. La cosa del poeta és la cosa somniada, la inventada la que hi hagué i la que no hi haurà mai més. El poeta vol la realitat, però no només la que hi ha, la rosa; sinó la que no és, allò que desprèn la rosa, allò que projecta la rosa, allò que mitifica la rosa. El poeta abraça el ser i el no ser i treu del no res, el no res mateix i li dóna nom i rostre: la seva rosa.
Comentaris