LES ESTELS PARLEN

Les estels parlen,

Les estels fa molts anys que parlen i continuen parlant cada nit. Elles parlen. Parlen de records; parlen de silencis; parlen d’absències. Parlen de desitjos i de somnis, d’imaginació i de fantasia. Parlen i parlen sense cansar-se. I al parlar omplen els fulls amb petons de claredat i de pensament. Un firmament ple d’imatges de tu em parla des del cel les nits d’hivern, d’estiu, de tardor i de primavera. Les estels corren de presa, tan ràpid que sembla que no es moguin, i mentre es mouen criden molt alt el teu nom, tan alt que el seu soroll arriba fins el cor. Saps per què? perquè les estrelles parlen l’idioma del cor. I davant aquest espectacle de brillantor i d’infinitud s’acosta el misteri de la vida.

Els poetes enllacen paraules i coses. El poeta coneix el ressò de les coses, veu els lligams invisibles que hi ha entre les coses, escolta les veus secretes que es llancen les paraules, descobreix les referències ocultes del verb i les situa en un pla superior, entreteixeix les paraules en un discurs on allò capriciós passa a prendre un paper principal i misteriós. Allà on tot cobra força i penetra en el cos i dóna febre a l’ànima. Les paraules tenen un geni amagat, un passat màgic que només el poeta sap descobrir perquè ell torna sempre a l’origen. El llenguatge es converteix en cerimonial de conjur i es presenta pur en la grandiositat de la seva nuesa inicial.

L’aprenent enllaça àngels i estels. L’aprenent intenta descobrir el ressò de les coses, encara, que no vegi els seus lligams invisibles creu en la seva existència; a vegades, escolta les veus secretes que es criden les paraules; viu en un nivell inferior sense entendre les referències ocultes que lliguen el verb i la paraula. El llenguatge de l’aprenent desposseït de pors i de dubtes li deixa conèixer l’àngel que viu amagat darrera cada paraula perquè sap que només el camí de l’aprenentatge i del coneixement és el que li permetrà arribar a una estel. I l’estel parlarà...