LES REFLEXIONS D'EN SEBASTIÀ

Les reflexions d’en Sebastià,

El mar, a Badalona, és molt especial pels seus ciutadans. Té una màgia meravellosa en dies de calma o de tempestat, en les seves línies o en els seus colors. Un mar que sempre incita a somniar coses belles. Darrere les meves esquenes resten el mar i la Rambla, els somnis continuen acompanyant-me. Al pujar el carrer del Mar, un carrer ple de botigues, em trobo amb en Sebastià. Us preguntareu qui ets en Sebastià. En Sebastià és un amic de la família, de tota la vida. Té al voltant dels 70 anys, una mirada profunda que sembla voler arribar fins l’ànima, un interès sentimental per la ciutat i un interès general pel coneixement i l’aprenentatge.

Com fa temps que no ens havien vist em convida a prendre un cafè a Can Teixidor. Abans que vingui la cambrera a prendre’ns nota, m’explica que està molt content amb l’arribada del metro al centre de la ciutat i que té moltes ganes de veure finalitzada la plaça de la Illa Central. També em conta que l’altre dia va anar a l’acte de la primera pedra del Passeig Marítim, que no tenia molt clar el lloc exacte perquè un veí no li havia sabut dir, però que gràcies a les cometes que voltejaven pel cel, hi va arribar d’hora.

La cambrera ens pren nota i quan tornem a esta sols, en Sebastià em diu que espera veure finalitzat aquest projecte i així poder gaudir d’un bon passeig des de la Rambla fins el Port. També m’explica al detall com ha quedat el nou pont del carrer Industria i com avancen les obres del Canal, està tan content amb tot el que s’està fent al Gorg que per un moment penso al escoltar-lo que parla com si ell mateix fos l’arquitecte o l’aparellador d’aquest gran projecte.

De sobte veig un canvi en el seu tarannà i em diu que un estimat company de tots dos ens ha deixat fa uns dies. Davant el comentari de la trista noticia es posa seriós i em parla de la brevetat de la vida, i m’aconsella que em vesteixi de manera elegant; me’l quedo mirant fixament, i li pregunto si és que no vaig ben vestida, amb una tendra mirada als ulls i un suau gest als llavis, em diu que no es refereix a les penyores que ens cobreixen el cos sinó a aquelles que resten amagades als ulls; aquelles que ens serveixen per saber apreciar els bons moments i ens fan aprendre dels dolents; aquelles penyores que ens fan voler ser cada dia una mica millors.

Acaben de prendre el cafè i el tallat, i surtin de la cafeteria. Abans d’acomiadar-nos em diu: - aquest dies que es parla tant dels comerços del carrer del Mar, crec que més enllà de les botigues i de l’associacionisme, s’hauria de tenir en compte a totes les persones que hi treballen en aquestes botigues perquè són elles les que veritablement hi donen ànima a aquest carrer ple d’història i d’entitat.

Penso que en Sebastià és una d’aquelles persones que té la capacitat de fer que el temps s’aturi, continua la seves reflexions dient-me que anys enrere, dos més dos sumaven cinc que era la força del treball en equip, de l’esforç, però que en l’actualitat, dos més dos sumen tres, que és l’efecte que provoca un món aferrat a la individualitat.

Li pregunto si ja marxa cap a casa, i em diu que va asseure una estona a un dels bancs nous de la Rambla, que llegirà el diari, mirarà el mar i pensarà que vol continuar vivint i somniant durant molts anys a la ciutat de Badalona.

Em dóna una forta abraçada i un petó, i em deixa amb una pregunta al cap: creus que una nova ciutat o un nou món és una nova manera de pensar-los?