FLAVIO I ERASMUS

A l’illa vaig viure els mesos més llargs que us podeu imaginar. Quatre infinits mesos van trigar a trobar-nos a Flavio i a mi. Per cert em dic Erasmus tinc 42 anys, en fa tres que em vaig separar, i fa uns quants mesos que em vaig deixar embolicar pel meu amic per fer un creuer de singles. Si en el moment d’apuntar-nos al viatge algú m’hagués dit que en lloc de sentir-me com els passatgers del serial “Vacances al mar” m’anava a convertir en un Robinson Crusoe, no sé si hagués comprat el passatge. No ho dubteu! no hagués anat per res del món, ni tan sols per comprovar el meu nivell de supervivència.
Durant els mesos que Flavio i jo van estar a l’illa van sobreviure gràcies als fruits i a algun que altre peix que amb més feixuguesa que encert varem pescar però amb tot i això varem perdre pes de manera considerable, i els nostres cossos semblaven més el d’una anguila que no pas el d’un ésser humà. Van perdre grassa però a canvi el creixement de cabells i de barba va ser abundant.
Us he de dir que allò que més em va empipar de la nostra estada a l’illa va ser haver de posar alguns punts clars amb el meu amic Flavio. Flavio segons ell és un gran seductor, però jo us he de dir que allò que si que és, és un gran gallina, i cada vegada que sentia el més petit dels sorolls saltava damunt el meu cos com si fos un petit gat espantadís. Una nit cansat de tants apropaments inesperats vaig haver de dir-li: - escolta ja sé que la política fa estranys amics de llit, però no pretenguis que l’illa faci estranys amics de sorra! Tan apropar-se i apropar-se cada cop que escoltava qualsevol soroll no m’agradava gaire. Amb el temps que portaven aïllats de tots els plaers i el sol escalfant-nos el cap com si fos la gota malaia pensava jo que en qualsevol instant podria alterar-se algun dels nostres cervells, i portar-nos a malentesos. Després del meu comentari la covardia de Flavio o bé va disminuir o bé va començar a controlar les seves cames. El cas és que per fi va deixar de saltar com un àgil minino fins el dia que ens van rescatar.
Estaven a la sorra acabant una cadena d’exercici gimnàstics que Flavio havia inventat per tal de mantenir en actiu les articulacions anatòmiques, quan ens va semblar veure un vaixell allunyat. Com el sol ens donava de ple no estaven segurs si era producte d’una al•lucinació o era un fet real. Al cap d’una hora aproximadament segons el nostre rellotge solar, l’embarcació va arribar a la vora. De l’interior va aparèixer una dona que duia un vestit quasi transparent. Flavio i jo van coincidir en el mateix gest, tots dos ens van refregar els ulls. Darrera la dona una veu greu d’home va dir: - però si són els paios del creuer!