LA DETECTIU GABRIELA PAEZ

La detectiu Gabriela Paez és llicenciada en dret, en psicologia i té un màster en criminologia. Res se li resisteix, és curiosa, aventurera i descarada. És morena, té els ulls negres com l’atzabeja, fa un metre setanta-cinc centímetres i pesa cinquanta-cinc quils. Una dona segura de si mateixa que no passa desapercebuda.

Al carrer plou i abans que el rellotge del despatx de la detectiu marqui les deu el timbre de la porta comença a sonar. La detectiu obre la porta i davant d’ella una dona d’uns cinquanta i cinc anys d’edat aproximadament es presenta com la senyora Esmeralda Jover. Gabriela li fa passar. Mentre es treu el llarg abric negre un perfum de Dolce&Gabbana s’estén per la sala. La detectiu Paez li ofereix seure a un acollidor sofà negre de pell.
-Vostè dirà Sra. Jover.
- Sense rodeigs, necessito el seu ajut, el meu marit ha desaparegut. Fa més de setanta dos hores que no sé res d’ell. No m’agafa el mòbil i a la feina ningú en sap res.
- Em podria donar alguna explicació més detallada del seu marit. Per exemple a què es dedica? Té alguna costum quotidiana com practicar algun esport? O sap si tenia previst fer algun viatge?
- El meu marit és el prestigiós Gourmet Lorenzo del Valle, és el propietari de la cadena de restaurants de cincs tenedors ”La cullera daurada”. Durant els darrers cinc anys el meu marit s’ha dedicat ha realitzar unes investigacions molt importants per a perfeccionar una antiga recepta de cuina, i algunes de les seves investigacions culinàries li han proporcionat importants resultats econòmics. L’últim que se del meu marit és que va marxar a treballar al restaurant com cada dia i que no va tornar a l’hora habitual. Vaig esperar més de cinc hores però vaig començar a posar-me neguitosa, i vaig fer trucades als companys del treball però només em van saber dir que havia marxat com de costum.
- Està bé no es preocupi Sra. Jover, trobarem al seu marit!
- Detectiu Paez li agrairia que la investigació la pogués portar amb molta discreció doncs no voldria que la premsa s’assabentés de la desaparició del meu marit. No vull premsa ni càmeres de televisió al meu voltant.
- No es preocupi, sóc un llibre tancat. Em podria donar la direcció de casa seva, demà voldria fer un reconeixement a veure si trobem algun fill per on començar.
Al dia següent quan la detectiu Paez va arribar amb el seu petit i vell automòbil, es va quedar bocabadada al trobar-se davant la majestuosa mansió del matrimoni. Plena de curiositat pica amb cura el timbre de la super casa. Un majordom vestit amb el protocol corresponent li fa passar al menjador.
- La Sra.?
- Sóc la detectiu Paez.
- Si es plau esperi’s un moment que aviso a la senyora.
Mentre el majordom marxa. La detectiu Paez mira encuriosida tots els objectes que decoren la sala: escultures, quadres, fotografies, i pensa com quedaria de bonic el seu menjador amb una d’aquelles peces escultòriques.
- Bon dia detectiu Paez.
- Bon dia Sra. Jover.
- Quan vulgui podem començar.
Recorren totes les estances de la casa i en arribar a l’habitació del matrimoni la detectiu Paez es dedica a mirar per tots els racons esperant trobar algun indici: una nota, un número de telèfon, un bitllet de viatge, una carta o algun paper; però no troba cap pista.
A l’obrir l’armari de roba del Sr. Lorenzo, per donar un cop d’ull a les seves butxaques, un aroma conegut segresta la memòria de la detectiu. I per uns instants es trasllada a les muntanyes del Tibet amb l’Alfred. Aquell va ser el seu darrer viatge, els darrers moments compartits. I allà va ser on li va comunicar que la seva història havia acabat perquè ell s’havia enamorat d’altra dona. Aquell olor, aquell maleït olor d’encens de llessamí. Al tornar de nou a la realitat la detectiu li pregunta a la Sra. Jover si podria anar a donar un cop d’ull al restaurant.
El restaurant està situat al cor vell de la ciutat. Comencen la visita per la cuina.
- Quines olles i utensilis tan relluents. Quina olor tan bona!
La detectiu Paez no pot reprimir la tentació de menjar i comença a picotejar alguns dels aliments que decoren els plats i de sobte sent una gola intensa.
La Sra. Jover li explica que aquest olor és l’aroma especial en el què estava estat treballant el seu marit. Aquest és l’aroma que li ha fet guanyar molts diners i premis, i actualment estava treballant en una recepta secreta. Mentre la detectiu Paez picoteja dels plats la paraula, “secreta” se li queda penjada al cap.
- Perdoni Sra. Jover que vol dir amb una recepta secreta?
- El meu marit va inventar una recepta que desprenia un aroma especial i aquest aroma fa que les persones tinguin més ganes de menjar. També estava treballant en la possibilitat d’orientar els aromes envers coses més concretes, més ganes de menjar dolç, salat...
- Potser la clau de la desaparició del seu marit estigui en l’aroma d’aquesta recepta. Algú podria estar interessat en ella? Podria parlar amb el personal del restaurant?
- Si però com veu ara és l’hora del dinar i hi ha molt de moviment, si ho fa li demanaria que ho fes amb la màxima discreció.
- No es preocupi ho faré en el despatx del seu marit si m’ho permet.
Un cop interrogats els divuit membres del personal del restaurant, s’adona que ningú sap res, però ha observat que hi ha dos o tres persones que no acaben de satisfer de tot la seva la seva curiositat, i vol tornar a interrogar-les de nou.
Al dia següent la detectiu Paez es reuneix primer amb la cambrera, després amb el gerent i per últim amb l’acomodador de cotxes. Tots tres coincideixen que es van acomiadar del seu cap a les nou de la nit però la jove creu quelcom olora mal, intueix que un d’ells està mentint. Seguint el seu instint detectivesc la detectiu persegueix al jove acomodador de cotxes fins casa seva. Durant una setmana ho vigila i descobreix que es reuneix molt sovint amb l’empresari Diego Corrales propietari de la cadena de restaurants Les cassoles de fang. La detectiu descobreix que aquest empresari va estar en punt de tancar els seus restaurants però que fa menys d’un any ha tornat a guanyar la categoria dels cincs tenidors. La detectiu tornar a interrogar al jove acomodador.
- Bon dia, Albert. Quin matí més esplèndid que fa, no creus?
- Si, després dels dies de pluges que hem patit, sembla que per fi ha arribat el bon temps. Vostè dirà.
- L’altre dia no em van quedar clares algunes puntualitzacions i abans de tancar la teva declaració, m’agradaria tornar a parlar amb tu. He pogut comprovar que sovint et reuneixes amb l’empresari Diego Corrales per què? A demés també he descobert que tu ets investigador químic. Preferiria que em diguessis la veritat perquè sinó potser ho tinguis malament com a presumpte culpable d’un segrest o d’assassinat, així que no m’obliguis a denunciar-te a la policia per ocultació d’informació.
- Crec que s’equivoca jo no conec al Sr. Diego Corrales.
- Molt bé, i llavors que em dius d’aquestes fotografies?
Els ulls del jove es van tancar de cop i la seva cara es va tornar rígida com el formigó.
- El Sr. Corrales em va contractar per a què robés un llibre de receptes del Sr. Lorenzo del Valle, i descobrís la formula secreta dels aromes que provoquen fam.
- Està bé, si em promets que no diràs res d’aquesta conversa no denunciaré que vas robar el llibre.
A la nit, la detectiu Paez va tenir un estrany somni. Ella estava a les muntanyes del Tibet i el Sr. Lorenzo li posava davant el nas una petita caixa vermella amb una aroma molt dolç.
Al matí la detectiu Paez s’aixeca amb una idea al cap i decideix visitar al Sr. Corrales. No ha d’esperar gaire quan la porta és oberta per una jove donzella que la convida ha passar al rebedor. La jove li demana que esperi un moment mentre anuncia la seva visita al senyor. De prompte la detectiu sent com un munt de molècules intenses i familiars se li amunteguen al nas. Quan torna la donzella li pregunta,
- Quina olor més bona, és l’ambientador?
- No és un ambientador, és la darrera recepta de cuina del Sr. Corrales; la recepta que presentarà demà al premis Michelin.
La detectiu es queda pensarosa. Una recepta amb olor a llessamí? No recorda on havia olorat feia poc aquest aroma. I de sobte com un llamp caigut del cel recorda que va sentir aquella bufada quan va estar mirant la roba del Sr. Lorenzo del Valle.
La detectiu s’adona que no disposa de gaire temps. Abans de passar a l’estança on l’espera el Sr. Corrales es disculpa amb la donzella dient-li que s’ha oblidat que tenia una reunió molt urgent. Li demana excuses i li diu que ja visitarà al Sr. Corrales un altre dia.
Un cop dins del seu minúscul cotxe, truca a Ivan, el seu amic policia.
- Si digui.
- Ivan necessito veure’t és molt urgent.
- Què et passa alguna cosa?
- No, sí, bé quan ens veiem t’ho explicaré tot.
- Val, queden al cafè Tres per Quatre dins de mitja hora, et va bé?
- Si perfecte, fins ara!
Amb un cafè entre les mans Gabriela explica al seu amic el cas de la desaparició del Sr. Lorenzo del Valle i les seves deduccions. Li diu que necessita el seu ajut per enregistrar la casa del Sr. Corrales perquè creu el Sr. Diego Corrales ha segrestat al Sr. Lorenzo del Valle.
El temps actua a la contra així que al dia següent quan el Sr. Corrales marxa cap a la feina i la donzella surt a passejar el gos, Gabriela i Ivan entren a la casa. Després de recórrer totes les habitacions decideixen enregistrar la bodega. Encenen la llum i en un racó fosc es troben lligat i emmordassat al Sr. Lorenzo del Valle. A l’apropar-se al Sr. Lorenzo per deslligar-lo la detectiu sent l’olor de llessamí i recorda el seu somni: ella estava a les muntanyes del Tibet i el Sr. Lorenzo li posava davant del nas una petita caixa vermella amb una aroma molt dolç.
Un cop alliberat el Sr. Lorenzo del Valle els explica que està apunt de lliurar-se, al hotel Palace,el premi a la millor recepta i que la recepta premiada és la seva. No tenen temps a perdre.
- Alt! Sóc la detectiu Gabriela Paez i els informo que el Sr. que està a punt de recollir el premi a la recepta més innovadora és un lladre i un impostor.
Un rebombori recorre la sala.
- Qui ets vostè?
- Sóc la detectiu Paez. I vostè és un lladre que ha robat la recepta secreta i ha segrestat al prestigiós Sr. Lorenzo del Valle.
El Sr. Corrales intenta fugir però Ivan es llança damunt de Diego Corrales i el fa caure al terra.
Una vegada més, la detectiu Paez, ha resolt amb èxit un altre cas.