ESGLÉSIES
Hi ha petons d’àvia, petons dolços, petons que
apropen i altres que distancien, petons que passen inadvertits, i petons que
creuen línies vermelles. És un dia més i els polítics afermats dins el Congrés no
arriben enlloc. En un matí així, mentre ells intenten cercar la quadratura del
cercle, la ciutadania continuem vivint amb factures que electrocuten; amb llistes
d’espera que s’eternitzen; amb metges que deuen controlar si decideixen enviar-te
a fer una prova o no; amb més persones sense sostre, amb més persones aturades,
i amb més injustícies que van mermant els nostres ànims.
En un matí ple d’exterioritats i noticies
llegeixo que l’origen del terme església
es remunta a un vocable grec que significa “assemblea”, el lloc on es
desenvolupen els serveis religiosos públics, amb imatges que són adorades pels
fidels. Sonen campanes. Ens apropem una mica més, dins d’aquesta societat
desconsolada, i veiem com el Congrés dels Diputats s’ha convertit en una mena
de temple on els diferents parlamentaris llancen el seu sermó.
Entre sermó i campanes, apareix ell, amb el
cap alt, els cabells recollits en una cua, el rostre amb somriure innocent, i
un petó instigador als llavis. Què podem
dir, doncs que només amb un petó Iglesias va captar l’atenció de tothom, dels
assistents al Congrés, de la premsa i dels ciutadans deixant constància davant
tots els presents que el comportament no verbal és una eina poderosa, a la
nostra disposició, un llaç invisible per convèncer o influir a nivell
psicològic. Com bon coneixedor dels temps mediàtics i els mitjans de
comunicació Iglesias té clar que la comunicació no verbal, el llenguatge
silenciós, és clau per vendre idees o vendre fum.
Vivim en una societat en la que cridar
l’atenció està de moda, i amb només un petó, Iglesias va creuar la línia
vermella. Potser se’l va ocórrer la idea mentre escoltava la cançó de Pablo Alboran,
El Petó, o potser la va agafar del
llibre vermell de les marques de Luis Bassat “Com construir marques d’èxit”,
perquè amb aquest gest, intencionat i transgressor, va deixar constància que
qui sap de comunicació sap allò que ha de fer per no passar desapercebut, coneix com transformar el producte en marca, i
el marketing polític en mera estratègia comunicativa.
Un gest provocador creuant la línia vermella,
traspassant l’ideari ètic-polític, escenificant un gir dins d’una senda que, de
moment, no sabem on ens portarà. I així la política va caminant a cops, amb
obstacles, amb sacsejades egòlatres i sorolls egoistes. Tot està fosc i jo em
pregunto: - seran els petons d’Iglesias de ruptura o de reforma?
Badalona, 12 d’abril de 2016
Comentaris