PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

12 d’abril 2016

ESGLÉSIES



Hi ha petons d’àvia, petons dolços, petons que apropen i altres que distancien, petons que passen inadvertits, i petons que creuen línies vermelles. És un dia més i els polítics afermats dins el Congrés no arriben enlloc. En un matí així, mentre ells intenten cercar la quadratura del cercle, la ciutadania continuem vivint amb factures que electrocuten; amb llistes d’espera que s’eternitzen; amb metges que deuen controlar si decideixen enviar-te a fer una prova o no; amb més persones sense sostre, amb més persones aturades, i amb més injustícies que van mermant els nostres ànims.

En un matí ple d’exterioritats i noticies llegeixo que  l’origen del terme església es remunta a un vocable grec que significa “assemblea”, el lloc on es desenvolupen els serveis religiosos públics, amb imatges que són adorades pels fidels. Sonen campanes. Ens apropem una mica més, dins d’aquesta societat desconsolada, i veiem com el Congrés dels Diputats s’ha convertit en una mena de temple on els diferents parlamentaris llancen el seu sermó.

Entre sermó i campanes, apareix ell, amb el cap alt, els cabells recollits en una cua, el rostre amb somriure innocent, i un petó instigador als llavis.  Què podem dir, doncs que només amb un petó Iglesias va captar l’atenció de tothom, dels assistents al Congrés, de la premsa i dels ciutadans deixant constància davant tots els presents que el comportament no verbal és una eina poderosa, a la nostra disposició, un llaç invisible per convèncer o influir a nivell psicològic. Com bon coneixedor dels temps mediàtics i els mitjans de comunicació Iglesias té clar que la comunicació no verbal, el llenguatge silenciós, és clau per vendre idees o vendre fum.

Vivim en una societat en la que cridar l’atenció està de moda, i amb només un petó, Iglesias va creuar la línia vermella. Potser se’l va ocórrer la idea mentre escoltava la cançó de Pablo Alboran, El Petó, o potser la va agafar del llibre vermell de les marques de Luis Bassat “Com construir marques d’èxit”, perquè amb aquest gest, intencionat i transgressor, va deixar constància que qui sap de comunicació sap allò que ha de fer per no passar desapercebut,  coneix com transformar el producte en marca, i el marketing polític en mera estratègia comunicativa.

Un gest provocador creuant la línia vermella, traspassant l’ideari ètic-polític, escenificant un gir dins d’una senda que, de moment, no sabem on ens portarà. I així la política va caminant a cops, amb obstacles, amb sacsejades egòlatres i sorolls egoistes. Tot està fosc i jo em pregunto: - seran els petons d’Iglesias de ruptura o de reforma?   



Badalona, 12 d’abril de 2016



 
contador de visitas
contador de visitas