APARADOR INTERIOR

Semblava que arribava l'hivern, encara, que la pluja i el vent no haguessin aparegut a l'escena meteorològica. A Badalona, un tranquil dia de novembre, el cel era gris, no lluïa el sol. El carrer de Mar, ple de botigues de roba, de sabates, de perfumeries, de cafeteries, de pastisseries, d’agències de viatges, sempre li convidava a passejar, a pensar, a deixar-se en dur... Ell se sentia en pau donant un tomb per aquell carrer vibrant i colorit de la seva ciutat. Pensava que a les grans ciutats ningú coneixia a ningú, però a aquell carrer la gent es coneixia, sempre hi havia algú que somreia, que saludava, que s'aturava, que demanava disculpes si t'empentava sense voler.
Algú va dir que era perillós deixar que l'afecte se centris massa només en una persona, seria també perillós centrar l'estimació només en una ciutat?.
Va continuar caminant envers la Rambla amb els seus bancs verds i palmeres, i a la mateixa vegada, va prosseguir amb el seu monòleg silenciós, observant que les ciutats tenen molts destins, que sobreviuen als éssers humans; per a ell arribaria un dia que s'hauria d'acomiadar d'aquella ciutat, la naturalesa no faria cap excepció amb ell permetent-li la immortalitat. Badalona continuaria el seu continu avançar.