DIMECRES

Dimecres


Avui és dimecres el tercer dia laborable de la setmana. Aquesta setmana, el dimecres, ha passat a ocupar el primer lloc per la festa d’ahir, Sant Joan. Superada la revetlla torno a submergir-me dins la quotidianitat.
Tornant a casa sempre faig el mateix camí: pujo per Rambla Sant Joan (barri de Lloreda). El carrer està buit de transeünts i la circulació no està molt carregada. En la ràdio del cotxe sona la cançó “Mercy” d’una tal Duffy. El locutor diu que és disc d’or; és una cançó alegre d’estiu.
Després de dinar una ensalada, macarrons, meló i prendre un cafè aromàtic, agafo el diari. Llegeixo una notícia que diu “el model neoliberal, amb la seva aposta pel mercat, ha arribat a l’esgotament. I calen respostes convincents des de la política democràtica”. Penso que quelcom de raó hi ha en aquestes paraules, es necessiten noves respostes pel nou reptes, una nova consciència que ens ha aturi a reflexionar cap on va l’ésser humà del segle XXI. Quan finalitzo de llegir el diari, sento que un dolor estrany s’ha instal·lat al meu cap. Deu haver estat a conseqüència de les dolentes notícies.
Encara no són les cinc, i em dóna temps per ullar un llibre “El camino del artista. Un método para superar los obstaculos que nos separan de nuestro ser creativo”. De prompte veig que alguna cosa parpella a la pantalla de l’ordinador. Ha arribat un email! L’obro. És una carta.

Estimat Àngel,
Sento haver marxat sense acomiadar-me de tu, però a vegades les situacions ens dominen més que nosaltres a elles. M’hagués agradat trucar-te però vaig perdre el mòbil i amb vodafon una part de mi mateixa: números de telèfons, música, fotografies..., i la veritat és que no recordava el teu número, només em sortia el 6 i dels set següents ni idea.
Estava una mica tristona per no haver pogut dir-te adéu i la nostra paraula confident: Cuida’t. Un dia em vaig trobar per casualitat amb Ramó, (en aquell lloc tan maco que a tu tant t’agradava) i em va passar el teu e-mail.
Potser tot tenia que succeir així, potser en aquell moment no hagués trobat les paraules adequades per dir-te que t’estranyaria, però que des de la distància sempre te’n recordaria, no sé. Ara que el temps ha passat, sé amb seguretat, que m’hagués posat a plorar i les llàgrimes m’haurien impedit mirar-te bé, així que d’aquesta manera encara guardo nítida la teva imatge a la meva memòria.

M’agradaria dir-te una cosa, si hi ha una segona vida, voldria tornar a trobar-te. Cuida’t.

Anna


Amb l’emoció penjada a la gola tanco l’ordinador, només manquen cinc minuts per les cinc de la tarda. Surto volant cap la feina. Torno a passar per Rambla Sant Joan i la circulació ja no és la mateixa...