LA FINESTRA DE NIT

Continuo donant-li voltes a un assumpte que em va deixar perplex. Que món tan complicat, el nostre. Tan complicat que encara que cridis ningú t’escolta. L’altre dia m’explicava un conegut que un amic seu que viu a Manhattan, li deia que havien dues classes de persones: les de dalt i les de sota, i que devien existir unes per tal que les altres es poguessin mantenir amunt. “Sexe en New York”, no amics, “Indignitat en New York”.
Diuen que tenim lliure albir, però jo he arribat a la conclusió de què a vegades són altres els que decideixen per un. I em sento una mica decebut. Per altra banda és un alleujament pensar que al final un té la darrera oportunitat, és a dir, el tarannà amb el que prens les coses que et succeeixin, i com afrontes les decisions que altres han pres per tu.
Amb l’arribada de l’estiu es comencen a obrir les finestres i els sorolls passen a formar part del llenguatge fosc de la nit. La calor m’impedeix conciliar la son. Des del silenci escolto l’aigua de l’aixeta de la veïna del costat, fa poc temps que ha vingut a viure al bloc. Em deixo en dur per altre mena de pensaments que fan que m’oblidi de determinismes, lliure albir i successos a l’atzar. Penso que seria un bon moment per encendre un cigarret, però sé que la meva voluntat és ferma i no el permetrà.
Arriben uns pensaments interrogatius que sense demanar permís em llancen tota una bateria de preguntes: estarà dormint? estarà pensant en alguna de les seves idees engrescadores? es recordarà de mi tant com jo d’ella?; està lluny com la lluna i no obstant la sento tan a prop com el dit que l’assenyala. El record de l’Anna es passeja per l’habitació amb pijama de ratlles blanques i blaves. S’asseu al meu costat i el llit s’il·lumina amb la seva presència.

-Àngel, m’has cridat?
-No. He pensat moltes coses aquesta nit: que si el determinisme, que si la veïna del costat, que si em fumava un cigarro, i al final tu, sempre tu!
-I tu no saps el poder que té un pensament?
-No.
-És tan fort que encara que un hi sigui lluny se sent. Al sentir-te aquesta nit no he pogut resistir la temptació i sense que ningú s’adonés he abandonat un moment el satèl·lit per venir a veure’t.
-T’agrada la meva habitació?
-Si, és acollidora però hauries d’endreçar-la una mica.
-Com la meva vida?
-En això no et puc ajudar. Ja he de marxar, el temps s’acaba.
-Quan tornaràs?
-Quan un dels teus pensaments sigui tan elevat que arribi fins la lluna.
-I jo, podria anar a veure’t algun cop?
-Si
-I allà podran parlar el sol i la lluna?
-Si
-On et trobaré?
-A l’avinguda de la llum número 14.

Un cop sec tanca la finestra. El somni ha finalitzat, Anna. Adéu i bona nit. Demà abans de dormir crec que llegiré el petit llibre del sexe.