L'ALQUÍMIA DE LA NIT

L’alquímia de la nit

Sol a la terrassa, de nit, adonant-se de la bellesa i del misteri del món. La lluna és plena i rodona. Res no es mou, prop d’ell. És un moment per fer secrets i confessions. A qui? a la consciència, la veu amagada dins les entranyes. Aquella veu que va aparèixer fa temps i que mai més va voler marxar; aquella veu que sent qualsevol soroll abans que ell arribi. Intuïció, li diuen alguns. La immensitat de l’univers el transporta a paratges desconeguts. Mira cap dalt i conta les estrelles: una, dos, tres..., sap que hi ha moltes més, encara que no pugui veure’ls. Joies senzilles que brillen al firmament. Allò que observa abstret vibra abans que la paraula màgica surti dels llavis. Abraçat per la foscor del cosmos s’abriga a l’empara de pensaments projectats a la gran pantalla del cel. La racionalitat vol impedir aquest moment d’alquímia, d’intimitat, de creació i, d’invenció. Repòs. Silenci de nit que no accepta que ningú interrompi l’espai creatiu que el permet encarnar nous somnis, ballar nous ritmes i dissenyar nous projectes. La tranquil·litat existent el deixa dialogar amb idees que venen i van. Beu l’aire càlid de la nit, llegeix el missatge secret de les esteles, i omple la bossa de la fantasia amb una brúixola i un mapa, amb paciència i serenitat per convèncer a tothom d’una nova realitat, aquella que viu al centre del cor.