L'AMIC

L’amic

Avui és dijous, un dia quadriculat. He quedat per dinar amb el meu millor amic en David a “Can Joan” un restaurant casolà del centre de la ciutat; no fan dinars sibarites però pots trobar els plats tradicionals de tota la vida: macarrons, ensalades, verdura, arròs, ensalada rusa, pollastre, croquetes, tonyina a la planxa, sopa...
El restaurant està ple i els cambrers no donen abast. En Joan l’amo del restaurant, un home agradable i cordial, ens acompanya a una taula buida. Sembla ser que avui el plat recomanat són mandonguilles amb sèpia, suggeriment que declino amablement. Demanem duen ensalades verdes, aigua mineral i una ampolla de vi negre, que el meu amic i acompanyant comença a veure alegrement.
Amb el segon plat, pollastre a la brasa, arriben les confidències.

- Em separo.
- Què dius?
- Que em separo, que estic fart de mantenir una unió plena d’aparences i no aguanto més.
- Però ja t’has pensat bé aquesta decisió?
- Si, sense dubtes. Creus que m’aixecat aquest matí dient: - avui em separo.
- No sé, em consta assimilar tot això. Tu i l’Alícia fèieu tant bona parella, sempre m’haveu semblat la parella perfecta.
- Si, és veritat, però només de portes cap enforma, es tractava d’un pacte.
- Ostres nen quin pacte tan ben dissimulat.

Omplo el got de vit i penso: “hem menjat, ha parlat, l’escoltat; només queda que m’expliqui quan la va conèixer...”

Amb els postres i el cafè m'explicarà la història oculta.