VIURE

L’home viu el temps; és un animal finit. L’home s’entén així mateix a la llum del fet que sa vida està mesurada en el temps. Els antics grecs distingien dos conceptes de vida: la vida biològica i la vida biogràfica. L’home, ser de memòria i projecte, de memòria, amb el qual el passat no ha deixat d’existir, no s’ha evaporat sense deixar rastre, no és ningú clausurat i oblidat, sinó que d’alguna manera gravita en el present, el condiciona i el configura. A l’avui de l’home està present el seu passat. El temps de l’home és acumulatiu.
La vida pròpiament humana és biografia, viure és estar ficats de ple en cada moment en el conte d’escriure la pròpia biografia. Apareix així la idea, de la vida com relat. Viure és construir una història, inventar-la i contar-la als demés, mostrar-la a qui desitgi escoltar-la. Als homes ens passa allò que a Sherezade, la protagonista de les mil i una nit: que per continuar, cada dia s’ha de saldar amb un conte. Un Califa és enganyat per la seva esposa; com venjança la mata, decidint no tornar a casar-se; cada nit tria una dona diferent a la qual fa matar de matinada. Sherezade, la filla del Visir, en contra dels consells del seu pare, s’empenyora en acudir a les sessions nocturnes del Califa, i davant la sorpresa de tots, no és executada al trencar el dia. Aquesta situació es prolonga durant mil nits, al final de les quals el Califa termina casant-se amb Sherezade.
El mitja empleat per la jove per sobreviure és senzill: consisteix en contar al Califa distints relats que mai finalitzen de matinada, si no que s’esdevé a l’albada el punt més interessant de la narració. El Califa, intrigat per l’interès del conte, posposa l’execució pel dia següent; i així un dia i altre, perquè tot just termina un conte, Sherezade, comença un altre, amb el que succeeix el mateix que amb l’anterior.
Viure és, repetir l’audàcia de Sherezade: atrevir-se a inventar cada dia la pròpia història, la història personal. Tenint en compte també que nosaltres ens juguem molt en això: també a nosaltres ens va la vida. Dues coses van ser necessàries per a què l’intent de Sherezade resultarà un èxit: l’interès dels contes en si mateixos i la gràcia i l’estil en la manera de contar-los. Sobre l’interès cau dir que la narrativa moderna ha descobert el valor d’allò ordinari, d’allò quotidià i senzill, com motiu literari. No es tracta de grans relats èpics, sinó de tenir en compte que allò veritablement interessant és l’home mateix. Ja va dir Proust que “el vertader viatge del descobriment no consisteix en buscar nous paisatges sinó en mirar amb ulls nous”.
Viure és fer un acte positiu sobre la pròpia vida, un acte de possessió i de domini:posar les mans sobre allò que ens passa, i com si fos una massa, atrapar-lo i moldejar-lo. Que l’home sigui autor de la seva pròpia biografia significa que cada un, al viure, està decidint entre varies possibilitats que se li presenten:
- Si desitja escriure ell mateix respecte de la seva pròpia vida o, desisteix i se la encarrega a altres. La vida feta per encàrrec és la vida acceptada passivament, en la que el subjecte renuncia en la pràctica al domini efectiu dels ressorts controladors del propi viure. És una de les maneres d’abdicar de la identitat personal, de no ser ningú.

- Si desitja que la seva vida sigui una història personal,original, o es dedica a la productiva i fàcil indústria de la còpia. En aquest cas un no s’absenta de la vida però la converteix en una història de sempre. Per innovar, per a no estancar-se i fer progressar a l’home, fa falta no esgotar les energies en un esforç per ser mimètic.

- Si a la interpretació de si mateix en què consisteix viure, un és el personatge o només interpreta un paper, és a dir, si viu o fa veure que viu.

- Si renuncia al protagonisme per limitar-se al paper, més còmode, de comparsa. És la renuncia a una vida plena, l’acceptació d’una vida sense dificultats ni sobresalts, sense responsabilitat, però també sense grandesa: una vida sense rics, però també sense esperança. El resultat final d’aquesta actitud l’expressa gràficament el poeta:

“Hice de mí lo que no supe
y lo que pude hacer de mí no lo hice.
Vestí un disfraz equivocado.
Me conocieron enseguida como quien no era,
y no lo desmentí, y me perdí.
Cuando me quise quitar la máscara
la tenía pegada a la cara.
Cuando me la quité y miré al espejo
ya había envejecido.
Borracho, no sabía ya vestir el disfraz que no me había quitado.
Arrojé la máscara y dormí en el guardarropa
como un perro al que tolera la gerencia
por ser inofensivo”. F. Pessoa.

Més que viure, hi ha qui allò que fa es deixar-se viure o viure des de fora: la persona resta convertida exclusivament en màscara, en aparença sense substància, la persona sense personatge.
Viure és aprendre a fer un ús lúcid i conscient de la nostra llibertat. Per això és condició prèvia una decisió: la d’elegir la vida que es desitja viure, la decisió de tenir una vida pròpia, personal. Viure és tenir una història que contar, i contar-la: la vida humana té estructura argumental. Viure és contar amb gràcia i estil la història personal. Viure creativament és fer possible que la nostra vida tingui encant. La gràcia és allò contrari allò repetitiu i mecànic. Viure creativament és fer possible que en mig d’allò rutinari s’esdevingui una novetat bella: que la meva vida faci possible que alguna cosa bella passi. En la vida diària, l’elegància de fer una tasca senzilla, en les formes d’amor vertader, en les maneres de suscitar alegria, en la realització de la justícia i la honestedat, en l’esplendor de la generositat, en la conducta animosa, en la veneració de la veritat, en un gest de tendresa o d’abnegació. La bellesa es dóna cada vegada que aconseguim aixecar l’estil inventant en la realitat promeses de felicitat. Es tracta d’expulsar als vampirs i remuntar el baix esperit de la pesadesa, l’avorriment, el desdeny, la perversitat, la mentida, la mala competència, l’egoisme, la baixesa...
Viure és acceptar el repte de construir-te a tu mateix, de donar-te un rostre i un nom propi. Per aprendre a viure de poc serveixen els manuals i les tècniques, es necessiten mestres, tutors... persones quina existència siguin llibres oberts on aprendre, que sàpiguen treure el millor de tu, i entrar en conversa amb ells: saber ver, saber escoltar. Per aquesta tasca no se’ns concedeix cap grau acadèmic, cap títol que afegir al currículum, ni resulta d’això una millora de la nostra compta de resultats. En l’art de viure un es gradua, no conformant-se a la rutina, l’avorriment. El premi que s’assoleix és poder contar-nos entre els vius i no en el registre de cadàvers ambulants anònims.