UNA SENYAL DEL CEL

Una senyal del cel,

La meva ment i el meu cor s’han connectat. Començo a escriure. Una vegada més et persegueixo. Viatjar al teu encontre és una manera d’experimentar en llibertat el sentit de la creació: crear-te amb cada pensament, amb cada record, amb cada paraula.
Ara mateix, mentre escric, una colometa blanca s’ha posat al fil de la finestra i em mira de reüll, sembla una coloma missatgera; és com una senyal del cel: escriu-li, perquè aviat marxarem de vacances, perquè el mes vinent és el seu aniversari, per a dir-li que la seva presència em fa feliç...
La colometa ja ha volat de la finestra, i jo continuo el meu vol més enllà de la realitat. Escric el teu nom: Àngel, no vull que sé m’oblidi. Ara que m’estàs llegint, deixa’m dir-te algunes cosetes: “M’agrada la meva ciutat, el seu mar i la seva gent. M’agrada anar a ballar, de tant en tant, a Titus. Tinc il·lusió. Sento que enyoro temps passats. M’he fet gran. Em pregunto on he ficat totes les cartes: en una caixa, en l’ordinador o en el datatraveler de 2GB. He arxivat la penúltima?. Necessito les vacances. La propera vegada em compraré un llibre, una guia que em porti fins a tu. No conec la platja d’Oleiros. Potser algun dia la visitaré. Tu ets un dels meus regals de felicitat”.
El sol de mig matí esquitxa l’habitació. Miro per la finestra: el carrer està buit de cotxes, només un transport públic creua les seves entranyes. Es nota que és l’hora del dinar. Torno a mirar per la finestra, i crec veure diamants brillants en els fanals. Els ulls sé m’omplen de somnis i fantasies.
Escriure em permet no oblidar-me dels teus cabells llargs, de la delicadesa de les teves mans, del teu caminar lleuger, com si cada pas fos una nova conquista, de les teves camisses blaves, del teu perfum seductor. M’ofereix la possibilitat de ficar-me en una altra vida creada només de paraules i fe: com podria ordenar la meva memòria?, m’agradaria començar alguna vegada pel principi, amb paciència i dedicació, com un teixidor en el seu teler. M’agradaria dir: aquests senyors és el principi de la història d’un Àngel. Va ser aquest i ningú altre.
Et contaré un secret, tu, ets el protagonista, l’home, que set anys enrere vaig conèixer una calorosa tarda de juny. Tot just en aquest moment recordo la tarda que varem quedar per prendre un cafè. Recordo que duies una americana i pantalons de color gris fosc; jo vaig demanar un tallat i crec que tu vas demanar un cafè i una ampolla d’aigua; fumaves un cigarro de la marca Camell. No recordo si el local estava ple de gent o buit; ni tampoc recordo quina va ser la frase que et va fer aixecar el vol. Recordo que aquell dia es lliuraven uns premis literaris. Literatura, paraules i àngels. Quina mescla més temptadora! Una barreja, a la que com pots veure no he sabut resistir, i malgrat el pas del temps el seu efecte encara continua latent.

Badalona, 14 de juliol de 2008