PENSAMENTS QUE EM PARLEN DE TU
Pensaments que em parlen de tu
Aquest matí entre pintallavis i rímels de pestanyes, el teu record s’ha escolat entre el pols del coloret. Mentre poso suaus pinzellades de rímel negre, penso si tot això et molestarà, “vull pensar que no”. Suposo que en el cas de no agradar-te hauries fet quelcom per fer-me’l saber. Mai he volgut molestar-te, aquesta no ha estat la meva intenció. Penso en què significa tot això per a mi, i només arribo a un lloc: escriure, sense saber a quin port arribaré i si arribaré a algú. Però en tot cas no puc negar-me que aquesta travessia m’il·lusiona i m’apassiona. No sé com, però vas estar tu qui va posar en marxa aquest mecanisme interior, i això ha fet que et sentí com el meu creador i t’estigui molt agraïda. Recordo que abans de coincidir la primera vegada on la lluna es vesteix de mar, sentia com algú que jo no veia em mirava; em sentia observada. No podia explicar-les a les amigues aquella mena d’estranyes intuïcions, sensacions que no estaven basades en cap fet real. El joc, la ventura, el misteri, crec que a tots dos sempre ens ha agradat “però, de tant en tant, va bé deixar alguna pista pel camí”. Tu ets la meva perla, la meva flor de loto en cada una de les pàgines en blanc que em permeten ficar-me dins d’un món irreal i fantasiós, el meu país de les meravelles; tu ets el meu geni, el terbolí que em fa vibrar amb cada una de les meves petites excursions i aventures literàries.
Poema:
T’escric des de la memòria del passat,
esperant amb calma la teva visita.
El dia que arribis,
no me’l podré creure.
Pensaré que ets un somni,
de dia o de nit,
dormit o despert.
Tremolaré de fred
a l’acaronar-te
i la soledat es farà companyia.
Pujarem al vaixell
i navegarem en un mar de poesies
indestructibles i inconfessables.
Ens acomiadarem amb somriure seré,
en el darrer segon d’aquesta visita inesperada.
Aquest matí entre pintallavis i rímels de pestanyes, el teu record s’ha escolat entre el pols del coloret. Mentre poso suaus pinzellades de rímel negre, penso si tot això et molestarà, “vull pensar que no”. Suposo que en el cas de no agradar-te hauries fet quelcom per fer-me’l saber. Mai he volgut molestar-te, aquesta no ha estat la meva intenció. Penso en què significa tot això per a mi, i només arribo a un lloc: escriure, sense saber a quin port arribaré i si arribaré a algú. Però en tot cas no puc negar-me que aquesta travessia m’il·lusiona i m’apassiona. No sé com, però vas estar tu qui va posar en marxa aquest mecanisme interior, i això ha fet que et sentí com el meu creador i t’estigui molt agraïda. Recordo que abans de coincidir la primera vegada on la lluna es vesteix de mar, sentia com algú que jo no veia em mirava; em sentia observada. No podia explicar-les a les amigues aquella mena d’estranyes intuïcions, sensacions que no estaven basades en cap fet real. El joc, la ventura, el misteri, crec que a tots dos sempre ens ha agradat “però, de tant en tant, va bé deixar alguna pista pel camí”. Tu ets la meva perla, la meva flor de loto en cada una de les pàgines en blanc que em permeten ficar-me dins d’un món irreal i fantasiós, el meu país de les meravelles; tu ets el meu geni, el terbolí que em fa vibrar amb cada una de les meves petites excursions i aventures literàries.
Poema:
T’escric des de la memòria del passat,
esperant amb calma la teva visita.
El dia que arribis,
no me’l podré creure.
Pensaré que ets un somni,
de dia o de nit,
dormit o despert.
Tremolaré de fred
a l’acaronar-te
i la soledat es farà companyia.
Pujarem al vaixell
i navegarem en un mar de poesies
indestructibles i inconfessables.
Ens acomiadarem amb somriure seré,
en el darrer segon d’aquesta visita inesperada.
Comentaris