TU

Miro els teus ulls negres. Han passat els anys i encara et veig petita com la llavors d’una poma, com l’estel més minvant de l’univers. Des de ben petita vas deixar constància del teu tarannà tossut. Te’n recordes del dia que et vaig cridar per a què no llancessis el rellotge a terra, i fins que no ho vas fer volar, no et vas aturar; aquell rellotge mai més va funcionar, però el temps va continuar sotjant els nostres dies. I així, de mica en mica, vaig començar a perfilar en els matins de nadó, el cos de la teva pubertat.

T’observo joiosa. Vius, somniant, des de que et despertes fins que et dorms. Et vesteixes els ulls amb els colors estiuencs de la joventut, i tractés d’enamorar el dia elegint la millor imatge de tu: vestit de flors o jersei informal, dóna ho mateix, perquè tot et cau de meravella. Respirés els aromes amb pressa sense parar-te a pensar que el temps té els seus malèfics enganys. Et miro i et veig bonica i feliç. Bella i delicada com els pètals d’una rosa. Et miro als ulls. Ulls castanys, grans, ulls vius, avui, brillants i ingenus. Ulls que imaginen mons quan llegeixen; que inventen fades i prínceps; que s’enamoren per tota l’eternitat. Em fico als teus ulls nobles, i intento veure’t més de prop. No vull perdre’t cap dels teus moments, encara no has descobert que hi ha un tren anomenat vida, que passa molt de pressa per l’estació de l’existència.

Estàs a prop de celebrar el teu aniversari, i  juliol es durà sense que t’adonis, algun raig de sol de les teves il·lusions i de les teves esperances. Filla, miracle de vida, estic aquí en silenci vigilant el teu món juvenil, acaronant les teves samarretes desendreçades, netejant la teva habitació, col·locant els teus llibres damunt la tauleta de nit, els teus llençols de cors dins l’armari, agafant texans o sabates que romanen callats a terra; estic aquí impregnant-me de l’olor pur de la teva adolescència.

Miro les teves fotografies i pòsters, assaboreixo, la teva llibertat, boig frescor, romeguera de cabells embrollats, font continua de vida, i contemplo com beus amb la boca plena de somnis, la dolçor de la teva joventut.

T’escolto arribar. Entrés per la porta contenta i riallera. Llancés la motxilla damunt el sofà vermell i els coixins de cotó. Percep les teves passes. Surto de la cuina amb el drap a les mans i t’observo petita i àgil, i veig com la teva cara s’il·lumina amb la llum groga del menjador. Tot crida energia al teu voltant. Aviat el foc d’una altra joventut començarà a llançar espurnes vermelles pel teu cos i vindran a buscar-te altres veus, altres mans, altres personatges, i començaràs a deixar-te en dur per la dansa de l’amor. I voldràs sortir de l’entorn familiar per començar a viure les teves pròpies experiències vitals i amoroses.

Arribés de l’institut contenta, has aprovat totes les assignatures, i ara podràs gaudir amb la panxa plena de l’estiu i les vacances. Són les dues del migdia, seiem a menjar allò que més t’agrada: patates fregides, pollastre i ous ferrats. Estem segudes front a front, tu i jo. Reunides al menjador. Agafes la barra de pa i treus amb la mà una mica de farina. Et miro, sóc la mirada de la llar, la consciencia de l’àmbit familiar, i miro les teves mans tendres i rosades, sense taques ni empremtes, que volen córrer lliures, ampliades des d’una nova perspectiva. Estic veient com creixés, com te m’escapés, i al mirar-te veig la meva adolescència, el teu mirall em projecte el meu temps recuperat, el trencaclosques resolt. Tu ets la peça central del joc de la meva vida.    

Veig com la felicitat brinca del teu plat i s’escapa corrent per la finestra amb el teu aipat, i crec que encara no estàs preparada per parlar-te de la foscor del temps, perquè el temps és nit; el temps és mort. El temps. Un miratge que donen els dies de sol, una fresa gustosa que es dissolt entre vint-i-quatre hores de trista melodia. Com hauria d’explicar-te que després de tantes corre-cuita arribaran dies grisos, de mans plenes d’ombres, de petjades de temps, on ja no necessitaràs saltar, córrer, deixar-te en dur per la massa humana, que ja no tindràs presses, que res t’obligarà a mantenir el ritme, que ja no caldrà que vagis sota pressió, submergida dins la multitud, en una pressa perpetua, en la urgència de cada instant, que fa que el present sigui passat, perquè llavors apareixerà una ombra per damunt de tot, llums, dies, objectes, paraules, fotografies, temps, desgastant i cobrint els colors de cada dia. Com ensenyar-te que arribarà un dia que hauràs d’aprendre a posar-te la cuirassa, l’armadura necessària per fer front al món i els seus encreuaments.

El present immediat ens regala un altre escenari. Tu i jo juguem pel menjador, en el rebedor, en les habitacions blanques, en dies calorosos de sol. Juguem, saltem per damunt del sofà, ens donen petons i ens fem pessigolles. Tu i jo som màgiques, irreals en un temps aturat, en la migdiada sense hores, en la llum de sol, en el cel del dia; juguem pel passadís de la puresa, amb finestres obertes, allunyades de la foscor del temps.

Et miro i sento, en el pit, una punxada al pensar que no passarà gaire temps en què hauràs de marxar. I volaràs, volaràs lluny com les papallones. Llavors agafaré la fotografia, aquella que el pare va fer-nos a Palamós l’estiu passat, on tu apareixes envoltada amb la teva tovallola plena d’esteles de mar, i un somriure encisador per sota del teu serrell, amb els ulls plens de candor, i jo al teu costat carregada amb la nevera i la carmanyola que guardava la truita de patates i el pollastre arrebossat, que bé que ho varem passar a la vora del mar, i la ficaré a la teva motxilla per a què t’acompanyi, sempre, en el viatge de la vida.

Em miro al mirall del quart de bany, el temps climatològic i el metafísic comencen a donar-se la mà, damunt el lavabo un cabell blanc.

 

Badalona, 29 de julio de 2015